Des de jove, en Merab (Levan Gelbakhiani) ha ballat i assajat en el grup de dansa nacional de Geòrgia amb la seva companya de ball Mary (Ana Javakishvili). El seu món es veu fortament sacsejat amb l'arribada de l’Irakli (Bachi Valishvili), que paradoxalment aviat es converteix en el seu principal rival, i també en el seu desig més gran. En aquest entorn conservador, en Merab es veurà obligat a alliberar-se i arriscar-ho tot.

(sensacine.com)

“Solo nos queda bailar” (2019): ser homosexual a Geòrgia

Solo nos queda bailar és una dura denúncia de la tradició, quan aquesta és eina de repressió i imposició.
La seva estrena a Geòrgia va acabar amb 27 detinguts i 2 policies ferits.

A Geòrgia, país on discorre la trama de Solo nos queda bailar, la pel·lícula només s'ha pogut projectar a 5 cinemes, sota fortes mesures de seguretat. Les protestes, liderades per l'església ortodoxa, van acabar amb 27 detinguts i 2 policies ferits. "No permetrem la propaganda de la perversió, frustrarem l'estrena", va amenaçar dies abans Alexander Bregadze, líder del moviment Marxa Georgiana.

El debat al voltant de l'homosexualitat a Geòrgia està molt polaritzat. Levan Gelbakhiani, protagonista del film, assegura que "la societat està superdividida. A un costat, tens els joves, que tenen la ment oberta, amb Internet i gran quantitat d'informació... A l'altra banda, tens una generació més gran, amb herència soviètica i una mentalitat molt tancada. La propaganda dels russos segueix funcionant molt bé".

Tant és així que Solo nos queda bailar, i els que van participar en la seva realització, van ser víctimes de nombrosos boicots i amenaces. "Ens van amenaçar de mort només per rodar la pel·lícula, vam haver de portar escorta durant la filmació". "Algunes localitzacions que estaven ja contractades posaven excuses i cancel·laven l'acord".

El director suec Levan Akin va començar a idear la pel·lícula arran dels disturbis esdevinguts a Tbilisi el 2013, quan unes poques persones que es manifestaven contra l'homofòbia van ser assetjades i perseguides per una gran multitud. Es va traslladar a Geòrgia i va començar a treballar en Solo nos queda bailar.

Levan Akin ha comptat amb un repartiment en què figuren actors no professionals provinents del món de la dansa. Tal és el cas de Levan Gelbakhiani, merescut guanyador a la Seminici i nominat als Premis de Cinema Europeu, i de la seva companya de ball tant en la ficció com en la realitat, Ana Javakishvili.

Solo nos queda bailar és una pel·lícula molt sòlida en pràcticament tots els seus aspectes tècnics i artístics. Els balls georgians han estat rodats de manera exquisida. Resulten hipnòtics. La fotografia, molt lluminosa, recorda Call me by your name, una altra gran pel·lícula de temàtica homosexual.

Alguns dels seus moments més brillants venen acompanyats de plans seqüència. Si aneu a veure-la, pareu especial atenció en les noces del germà del protagonista. Són possiblement els millors minuts de la pel·lícula.

A més d'una història d'iniciació sexual, Solo nos queda bailar és una reivindicació de la llibertat individual, tant sexual com artística. I una dura denúncia de la tradició, quan aquesta és eina de repressió i imposició.

Arturo G. Maiso – Cineenlasombra.com