2019.12.12 - La dramàtica resignació del papa Benet XVI es converteix en una inesperada comèdia sobre dos amics a les mans de Fernando Meirelles

L'any 2013, el papa Benet XVI es va convertir en el primer líder de l'Església catòlica a renunciar en els últims 600 anys. La decisió de reemplaçar el papa alemany per l'argentí Francesc es va presentar als mitjans de comunicació de tot el món com un senyal que l'Església catòlica s'allunyava de l'enfocament estricte i tradicional de Benet cap a un futur més liberal, global i progressista. Los dos papas, basada en una obra de teatre d'Anthony McCarten, argumenta que aquesta anàlisi és massa simplista, suggerint que els dos homes no són realment tan diferents.

Curiosament, l'adaptació cinematogràfica presenta un to molt més lleuger que la versió teatral, emprant la comèdia i el sentiment de fraternitat per ressaltar la humanitat dels dos personatges. La cinta se sustenta principalment en les formidables interpretacions de dos grans actors gal·lesos. Anthony Hopkins dona vida a Benet, mentre que Jonathan Pryce es mimetitza amb el papa Francesc, dotant-lo d'una extravagància i atractiu que resulten encantadors. Cal esmentar que tots dos intèrprets han rebut nominacions al Globus d'Or pel seu treball. D'altra banda, la història es construeix sobre quatre pilars principals: l'amistat, la moda, el menjar i el futbol.

La decisió de fer seure Fernando Meirelles (El jardinero fiel) a la cadira del director va suposar, entre altres coses, posar el focus en el passat de Francesc, quan encara era conegut pel seu nom de naixement, Jorge Mario Bergoglio. L'actor Juan Gervasio Minujín interpreta el cardenal Bergoglio durant els flashbacks sobre la seva joventut a l'Argentina. Té sentit que sigui un altre actor el que doni vida al papa Francesc durant aquestes escenes, ja que aleshores era un home completament diferent del que coneixem. Durant la seva joventut Bergoglio era una figura bastant odiada a l'Argentina, molt criticat per no protegir el clergat de la junta militar, una reputació que encara el persegueix a la seva terra natal. D'altra banda, Benet tan sols apareix representat com un octogenari, i el seu fracàs a l'hora de tractar els casos de pedofília a l'Església catòlica a penes s'esmenta a la pel·lícula, sense arribar a aprofundir en el tema.

La major part de la pel·lícula consisteix en una sèrie de converses imaginades entre Benet i Francesc, amb diàlegs enginyosos, àgils i ben plantejats. La ironia de la història és que, quan es coneixen per primera vegada, és Francesc el que vol renunciar. Els dos homes discuteixen sobre grans temes, però d'una forma dissenyada per no ofendre ningú. Un plantejament gentil que, d'altra banda, pot generar moltes crítiques tenint en compte l'historial recent de l'Església catòlica.

La raó principal per la qual Los dos papas funciona tan bé és perquè tracta un tema difícil d'una forma atractiva per a la majoria del públic. Es necessita molta astúcia per crear escenes de comèdia observacional tan agudes. El menjar, la moda i el futbol s'utilitzen per presentar certs arguments i ressaltar les diferències culturals entre tots dos, com passa a la vida real. En aquest sentit, la pel·lícula no evita els temes complexos, però tan sols es limita a vorejar-los. Meirelles aconsegueix capturar quelcom important en l'era de les notícies falses: el fet que quan gratem sota la superfície, la veritat no sol ser blanca o negra.

Kaleem Aftab – Cineuropa.org