“Mujercitas”:
Greta Gerwig reformula el clàssic literari en una exquisida adaptació

Greta Gerwig sempre ha estat aquí. Molt abans de sortir a la palestra amb les seves dues nominacions als Oscar el 2018, la musa del moviment mumblecore havia enamorat els seguidors del panorama independent nord-americà amb les seves interpretacions en títols com Baghead o La casa del diablo i, sobretot, amb el seu doblet davant i darrere de les càmeres, protagonitzant i fent de guionista, a la magnífica Frances Ha que va dirigir Noah Baumbach el 2012.

Però no va ser fins al 2017 que la de Sacramento veiés recompensada la seva prolífica carrera indie amb Ladybird. Una autèntica meravella, encantadora i brillant en termes cinematogràfics que, amb una honesta senzillesa -i amb la inestimable ajuda d'una immensa Saoirse Ronan-, va portar a límits insospitats les bondats atresorades pel seu modest primer treball com a realitzadora Noches y fines de semana.

Quan es va anunciar que el proper pas en la carrera de Gerwig seria adaptar Mujercitas, a més de sorprendre'ns pel, a priori, radical canvi tonal i estilístic, molts vam veure pràcticament impossible que superés el que s’havia vist en el seu delicat retrat adolescent. Unes conclusions, per descomptat, precipitades, perquè la seva versió del clàssic literari de Louisa May Alcott ha resultat ser un prodigi cinematogràfic que etiquetar com l'última gran pel·lícula de 2019.

Una exquisida reformulació

Malgrat ser produccions radicalment oposades conceptualment, la Mujercitas de Greta Gerwig triomfa en mantenir intacta l'essència que va fer tan especial la seva Ladybird. Tot això sense trair en cap moment les bases i l'esperit que van convertir la novel·la de 1868 en el fenomen traslladat al cinema, el teatre, la televisió i fins i tot la ràdio infinitat de vegades, però modificant alguns punts clau de la història per portar el relat al seu terreny.

D'aquesta manera, el llargmetratge, més que com una nova adaptació per a la gran pantalla, es revela com una mena de reformulació per a les noves generacions d'espectadors que enforteix la figura de les seves protagonistes d'una manera subtil, tot i que d'acord amb els temps que corren; combinant un classicisme inesperadament pur amb un aire renovador en poc més de dues hores plenes d'emocions a flor de pell i geni fílmic. 

Només necessitem posar -amb tremend gust- la nostra mirada sobre la bella direcció de fotografia de Yorick Le Saux, el seu exquisit ús del fotoquímic -està rodada a 35 mm- i la seva acurada recreació de l'Amèrica del Nord rural sumida en plena Guerra Civil, per amarar-nos d'un academicisme també present en la forma, el text i, fins i tot, en les delicades partitures d'Alexandre Desplat que conformen la banda sonora.

És sobre aquests fonaments més tradicionals on la directora apuntala el seu segell autoral, visible tant en la realització -aquests plànols generals frontals i els seguiments laterals són inconfusibles- com pel que fa als diàlegs i el discurs; tan frescos i dinàmics com les excel·lents interpretacions d'un repartiment estel·lar en què, novament, Saoirse Ronan aconsegueix robar tots els focus gràcies a una qualitat i a un talent desbordant per al drama i la comèdia.

Un maneig de l'estructura envejable i que no tem en avançar i retrocedir en el temps sense remarcar-ho, un deliciós entreteniment metaficcional, i un to càlid i fins a cert punt desenfadat que fuig de la gravetat d'anteriors translacions acaben d'arrodonir una d'aquestes cintes que conviden a celebrar l'existència del setè art. Com deia, Greta Gerwig sempre ha estat aquí; i després de la seva Mujercitas, un només pot desitjar que es quedi durant molt, molt de temps.

Víctor López G.– espinof.com