2019.08.14 - El gallec Eloy Enciso dona forma a una pel·lícula d'essència somnàmbula i nocturna que deambula a través de les ferides obertes de la repressió franquista

La gran ferida oberta de la memòria espanyola és, potser, el punt d'inflexió de la història recent que amb més certesa encerta a descriure l'univers identitari, polític i social del més extens estat de la Península Ibèrica. La Guerra Civil que es va lliurar entre el 1936 i el 1939 i les posteriors dècades d'opressió per part de la dictadura franquista són encara un immisericorde mirall de llum negra en el qual poder veure’s reflectits, per molt temps que hagi pogut passar. Aquesta llum negra brolla en cada passatge de Longa noite, la nova pel·lícula del cineasta gallec Eloy Enciso, i a les seves mans es torna un poderós element plàstic amb el qual modelar un passat que reverbera en el present, donant forma a un poderós retrat sensorial i psicològic que ha cridat l'atenció del 72è Festival de Locarno, que l'ha convidat a competir pel Lleopard d'Or.

Els senders de Longa noite són explorats de la mà d'un personatge principal, l’Anxo (l'artista Misha Bies Golas), que torna de manera inesperada al seu poble natal a la Galícia rural després d'haver desaparegut durant la guerra, i que va trobant-se amb altres personatges que el confronten amb els records tant personals com col·lectius del que va viure durant i després del conflicte. Seguint una estructura de tríptic, Enciso modela escenes en les quals, primer, es posen en escena diàlegs entre diferents personatges que radiografien les vicissituds de l'època; segon, es donen veu a confessions íntimes i relats en primera persona que llancen llum sobre experiències particulars, i tercer, es llegeixen cartes i memòries de represaliats pel règim que s'erigeixen com un testimoni i una al·lusió directa a les víctimes. No obstant això, per a això, Enciso no utilitza paraules pròpies, i com ja havia fet en la seva anterior cinta, Arraianos (presentada també a Locarno, però a Cineastes del present, el 2012), se serveix de textos ja escrits. La potència de l'escriptura dels autors, tant gallecs com d'altres orígens, Alfonso Sastre, Ramon de Valenzuela, Max Aub, Luis Seoane, Jenaro Marinhas del Valle, José María Aroca i Rodolfo E. Fogwill, articula el deambular de la pel·lícula.

En els tableaux vivants que donen veu al discurs, veiem actors no professionals o vinguts del teatre amateur declamant els textos literaris i dramàtics, testimonials i epistolars, generant sensacions oposades de veritat pura i desconcert. Enciso retrata comerciants que volen beneficiar-se entre la pobresa de la postguerra, captaires que es plantegen els principis dels constructors de presons o dones que només volen que la guerra acabi per poder viure en pau, i s'acosta encara més als rostres per narrar els records més punyents de la repressió franquista.

Aquesta decisió instrumental atorga a la pel·lícula una aura testamentària i solemne que encaixa a la perfecció amb la seva faceta formal. La perspectiva d'Enciso, que entronca amb la d'autors com Jean-Marie Straub i Danièle Huillet o Pedro Costa, fa de Longa noite, com es pot esperar, una pel·lícula pausada, d'essència somnàmbula i de naturalesa nocturna, que diposita en el seu tractament visual de la foscor els seus significats més profunds. El precís treball del director de fotografia Mauro Herce (figura ja indispensable entre la nova generació de cineastes gallecs) desemboca en un captivador últim terç del metratge que s'endinsa en la "llarga nit" titular, en un bosc potser maleït en què aquesta llum negra de l'interior de la història banya tant la clandestinitat del personatge principal com la d'una ferida encara oberta a la societat espanyola actual, i que segueix, a jutjar pel que hi passa, encara condemnada a l'ostracisme.