“Gloria Mundi”:
Guédiguian arremet contra la xacra del neoliberalisme més salvatge
La nova pel·lícula del realitzador mostra la cara més polititzada i alhora maniquea del cineasta marsellès
Fa dos anys, el cineasta francès Robert Guédiguian va presentar al Festival de Venècia la que, probablement, sigui la millor pel·lícula de la seva carrera: La casa junto al mar. En aquella meditació sobre la memòria i el transcurs del temps, el director de Marius y Jeannette (Un amor en Marsella) es desmarcava lleugerament dels postulats habituals de la seva obra, que sol inclinar-se cap a la denúncia de les penúries i injustícies sofertes per la classe obrera. Tocada per l'acostament de tall humanista a uns personatges que Guédiguian coneix com el palmell de la mà -i que solen estar interpretats per la seva "família" d'actors, capitanejada per Ariane Ascaride, Jean-Pierre Darroussin i Gérard Meylan-, l'obra del francès ha esdevingut el testimoni permanent d'una consciència social progressista, basada en valors comunals que apareixen confrontats a la voràgine neoliberal contemporània.
Per la seva banda, Gloria Mundi, la nova pel·lícula de Guédiguian, mostra la cara més polititzada i alhora maniquea del cineasta marsellès. Després d'un pròleg protagonitzat per unes bellíssimes imatges dels primers moments de vida d'un nadó, el film explica la història d'una família en la qual la generació dels avis encarna els valors més lluminosos de la naturalesa humana. Es tracta de la generació del mateix Guédiguian i els seus actors, que aquí interpreten una dona que treballa per a una empresa de neteja (Ascaride), un conductor d'autobús (Darroussin) i un expresidiari apassionat dels haikus (Meylan). Aquests personatges apareixen tocats per la noblesa d'esperit, la capacitat de sacrifici, la possibilitat del perdó, la devoció familiar i la sensibilitat artística. No obstant això, la generació dels fills, que se situa sobre la trentena, apareix marcada per una impressionant col·lecció de defectes: són amorals, cauen en la temptació de les drogues, són racistes, cínics, entenen el sexe com una moneda de canvi i només són capaços d'abraçar la felicitat a través de l'acumulació de banals possessions.
Mitjançant aquesta proposta narrativa dialèctica, de pols oposats i extrems, Guédiguian articula una crítica als mecanismes d'alienació de la societat de consum. El missatge arriba a l'espectador de forma contundent, incontestable, però també de manera subratllada, negant qualsevol matís i tancant les possibilitats de debat. Guédiguian prefereix aquí l'escriptura en blanc i negre, anul·lant una reflexió de fons que pogués revelar els secrets de la deriva deshumanitzada de la nostra societat, presa pel liberalisme més salvatge. Guédiguian sap com mostrar tendresa cap als seus personatges, però aquí prefereix castigar-los amb innombrables calamitats, des de vagues inoportunes fins a lesions físiques, des de traïcions insospitades fins a un menyspreu pel proïsme que se'ls acaba tornant en contra seva. Així dirimeix el cineasta l'evolució d'uns personatges que poc poden fer contra els implacables mecanismes de la societat capitalista i contra els funestos capricis d'un destí infaust.
|