“Omplir l’enquadrament… i la vida”

El director de The Unspeakable Act invoca la memòria en progrés de dues amigues abocades a la precarietat laboral i la inestabilitat romàntica

[...] Fourteen pivota principalment entre dos personatges, i a mesura que la història avança, va carregant més i més pes sobre només un d'ells.

La Mara i la Jo (encarnades per Tallie Medel i Norma Kuhling, ambdues igualment tocades per la vareta de la naturalitat més encantadora) són les dues protagonistes amb les quals avança un film amb la mirada posada irònicament en el passat. L'elecció del mateix títol ens remet a una edat (aquella en què es van conèixer les protagonistes) superada, literalment, des dels títols de crèdit inicials. Quan comença l'acció, la Jo i la Mara han cremat ja l'etapa universitària, i lluiten en unes trinxeres de la vida quotidiana dominades per la precarietat laboral i la inestabilitat romàntica. Alguns han estat aquí; d’altres, hi seguim. Per la seva banda, Sallitt invoca amb saviesa la identificació de l'espectador. Convoca una mena de memòria universal a través de l'escriptura, encara que també mitjançant una posada en escena busca desentranyar molt subtilment els mecanismes de la memòria. Tant en els interiors com en els exteriors, Fourteen s'articula a través del gest essencial d’"omplir l’enquadrament buit". Unes escales, una terrassa, una sala d'estar, una estació de tren... Tots aquests espais són ocupats, tot d'una, per persones. Mana la lògica de la memòria, sempre més considerada amb llocs, abans que amb les cares.

Mana també aquella impossibilitat per ajuntar els punts. Així, la narració el·líptica esdevé el principal tret distintiu de Fourteen. La Jo truca a la Mara perquè està deprimida, i a l’escena següent sembla que s'hagin invertit els estats emocionals. En la següent, la Mara ha trobat un altre amor definitiu, i la Jo ha canviat de feina. I així, fins a arribar perillosament a la temptació conclusiva de la catarsi, tot i que Sallitt sap deixar la porta oberta a una vida que flueix, i que en aquest cas es defineix a partir dels companys de viatge. Sabent de la impossibilitat de certes respostes, el cineasta no s’entremet, es limita a observar i prendre bona nota del que veu i sent. Heus aquí un cinema alegrement dialogat que celebra l'amistat com a força sanadora però alhora vampiritzant. Biga mestra en la construcció de cada persona: pilar definitori però gens estàtic. Res queda, però tot cala.