Tot per un somni

Quan la Willy Wolthius tenia només dos anys, els seus pares van emigrar d'Holanda a Amèrica. Ara, amb 24 anys, la jove somia arribar a ser directora d'orquestra. Però en la societat dels anys 20 del segle passat, és pràcticament impossible per a una dona.

La Willy va créixer sense amor en una família precària. El pare treballa d'escombriaire i la mare exigeix a la seva filla que li entregui fins a l'últim cèntim del sou que guanya com a acomodadora a l'Auditori de Nova York, la qual cosa la deixa sense cap recurs per poder pagar-se classes de música. Però la Willy és una dona molt decidida i no es rendeix amb facilitat. Per res del món renunciaria al seu somni d'arribar a ser directora d'orquestra.

La directora de orquesta segueix la lluita de la Willy al llarg d’uns quants anys per aconseguir el seu somni, en un món en què la seva indubtable qualitat com a directora topava amb el mur infranquejable de la seva condició de dona.

La directora d’aquesta altra gran "orquestra" que és tota la complicada maquinària que es posa en marxa per elaborar una obra cinematogràfica, l'holandesa Maria Peters, ha estat capaç de fer una pel·lícula notable amb un pressupost no especialment pròsper. Davant, per exemple, d’un pressupost de 50 milions de dòlars per a Rambo: Last Blood, La directora de orquestano ha superat els 6 milions. I, no obstant això, el film té una bona factura i no té res a envejar a una gran producció. 

L'autèntica protagonista de la història, sota el nom de Willy Wolthius, és Antonia Brico, nascuda a Rotterdam (Països Baixos) el 1902 i morta a Denver (Colorado, Estats Units) el 1989. Ja el 1974 Judy Collins i Jill Godmilow van dirigir el documental Antonia: A Portrait of the Woman, que va ser nominat per als Oscar de 1974, sobre aquesta dona, pionera en la direcció d'orquestra.

Ara Maria Peters reprèn l'emblemàtic personatge, en un moment en què està al punt àlgid la lluita de la dona per aconseguir el lloc que li correspon en un món tradicionalment dominat per homes. No obstant això, Peters conserva perfectament l'equilibri, mostrant la realitat d'atropellament i injustícia que, com tantes altres dones, va patir la músic Antònia Brico, però sense arribar a caure en cap moment en l'oportunisme de les reivindicacions feministes.

Brico és un autèntic exemple de coratge i tenacitat per aconseguir el que un es proposa, per més dificultats i impediments que trobi en el camí. El personatge, d'una gran riquesa humana, va descobrint-se a si mateixa, en la seva identitat i en la seva personalitat i va forjant-se com a músic i com a persona sota l'impuls de la seva gran passió per a la música i la seva viva vocació de dirigir una orquestra.

El guió, de la mateixa Maria Peters, perd una mica de vigor quan es desvia cap a la subtrama de la recerca de la família de sang, però en general està ben portat. La pinzellada romàntica de la relació entre l’Antonia i en Frank Thomsen, molt ben encarnats per Christanne de Bruijn i Benjamin Wainwraight, funciona per imprimir una mica de sentiment a una història bastant dura, de la mateixa manera que l'amistat sincera apareix en el personatge de Robin Jones, a qui dona vida Scott Turner Schofield, actor transgènere en la vida real. Schofield fa també un treball correcte com el professor Karl Muck.

La pel·lícula tracta d'un músic i del món de la música, però no és una pel·lícula musical. La banda sonora té fragments preciosos, però  té gust de poc perquè es queda en això, petits fragments. En conjunt és un film molt agradable i molt oportú, sobretot si es tenen en compte les estadístiques que apareixen amb els crèdits finals, sobre la presència poc més que testimonial de l'element femení en la direcció d'orquestra.

Una bona proposta.

Mª Ángeles Almacellas (cedida per la Fundación López Quintás) – Cinemanet.info