Venècia 2019: 'Joker' és un bon entreteniment
que combina rupturisme amb ‘fan service’

"Welcome to Fear City", deia el pamflet polític creat per la policia de Nova York per amenaçar l'alcalde de la ciutat i lliurar-lo als turistes a mitjan anys 70. La crisi civil i l'onada de crims van decréixer, però el concepte va romandre en la història.

L’han tractat pel·lícules com Taxi Driver o Malas calles, però també còmics com Sin City o Watchmen. El de la ciutat corrupta i degenerada és un concepte molt potent que fa ressonar en nosaltres alguna mena de veritat. Per descomptat, no hi ha cap univers que més hagi explotat aquesta visió sobre Nova York que el de Gotham, així doncs seria lògic que aquesta idea aparegués en algun grau per la nova pel·lícula de Todd Phillips.

Però d'aquí saltem a la següent qüestió, la que està inexorablement unida a la constant contradicció de la figura del Joker. Explicar el seu origen és explicar-lo, i explicar-lo és el primer pas per sanar-lo. Llavors, ¿és el comediant en veritat un producte de les seves circumstàncies, de l'ecosistema urbà i social que viu; es tracta més aviat d'un autèntic i irreconciliable agent del caos; o és, en el fons, la criatura més assenyada de l'univers?

La història de Fear City
Tot i que el guió introdueix de vegades petits jocs malabars vacil·lant amb totes les opcions, Joker acaba per casar-se amb la primera. Així, la de Joker és la història de la Fear City. La del pànic moral que suposadament ens afligeix i que també estan explorant sagues recents com La Purga, de la qual alguns periodistes ens hem recordat durant la projecció de premsa d'aquest matí a Venècia. Es veu que és un tema que ara mateix està tocant alguna fibra sensible.

Joker no és en absolut el desastre que alguns dels seus tràilers anticipaven. Tampoc som davant d'una fantasia de l'art i assaig, segueix sent una superproducció altament controlada en la qual se sent que s'han aparcat certs elements que facilitin la supervivència de la franquícia i de la seva campanya de màrqueting. La trama i el muntatge estan perfectament acoblats de manera que ni als espectadors amb dèficit d'atenció se'ls escapin els missatges de la pel·lícula.

Però és un bon entreteniment en què, com a mínim, s'han fet esforços per combinar idees rupturistes amb un fan service per als espectadors del cinema de superherois (o de la visió estereotipada d'aquests espectadors que podrien tenir els homes dels despatxos). La presència d'algú tan apassionat amb l'actuació com Joaquin Phoenix ajuda, indubtablement, però també és veritat que hi ha moments en què la càmera presumeix de forma molt poc elegant de la seva transformació física i psicològica, com si fos un celebrities de l’intèrpret.

No s'escapa de la influència de Nolan

Del que no s’escapa la cinta, ni ho vol, és de l'atmosfera greu del Batman de Nolan, d'aquest mal anomenat cinema de superherois "adult", raó per la qual, sospitem, que els seus responsables han buscat que l'origen del malvat sigui plausible en el món real, fet que alhora, sospitem, condiciona que aquesta explicació més senzilla del nostre Joker sigui la d'un sistema socioeconòmic en plena putrefacció.

Tornant al principi, una pregunta que podríem fer-nos és si aquest Joker pel qual s'ha decantat la pel·lícula és el que ens agrada, si no ressonaria amb més força el potent mite del pallasso boig amb un enfocament sobre les seves arrels més ambigu. Durant una de les escenes més tenses de la pel·lícula el mateix Arthur Fleck ja completament metamorfosat en Joker ho diu així a càmera. Ell no vol casar-se amb la massa enfurismada contra el poder que munta barricades i mata policies als carrers que ell mateix ha provocat.

[...] No sabem si Todd Phillips és, doncs, un inconscient o algú perfectament assenyat.

Esther Miguel Trula – Espinof.com