EL REY LEÓN

Títol original: The Lion King Direcció: Jon Favreau Guió: Jeff Nathanson (història: Brenda Chapman; personatges: Irene Mecchi, Linda Woolverton, Jonathan Roberts) País: EUA Durada: 118 min Any: 2019 Gènere: Aventura, animació Música: Hans Zimmer (cançons: Tim Rice, Elton John) Fotografia: Caleb Deschanel Distribuïdora: The Walt Disney Company Estrena a Espanya: 19/07/2019


Apta per tots els públics
Doblada en castellà

SINOPSI

Simba és un petit lleó, príncep de la sabana africana, que viu feliç amb la seva família. Però la seva plàcida vida es veurà truncada quan el seu ambiciós oncle Scar compleixi el seu pla i assassini  Mufasa, el pare de Simba, per substituir-lo en el tron. Serà llavors quan el petit lleó decideixi escapar per salvar-se la vida i començar una nova aventura endinsant-se en solitari a la selva, on coneixerà nous amics que l'ajudaran a convertir-se en un adult.

(Sensacine.com)

CRÍTICA

 

“El rey león”: espectacular i fidel ‘remake’ que potencia les virtuts
i els problemes de la fórmula Disney

  
Sens dubte, el misteri més gran que envolta tota l'onada de remakes Disney (més enllà del seu extraordinari èxit de taquilla, ressenyable en pel·lícules on el ganxo publicitari més gran és el molt que s'assemblen a produccions que tots els espectadors ja han vist) és com aconsegueixen captivar un públic que les consumeix fent bandera de la nostàlgia. Nostàlgia de diferents èpoques de la casa, però sobretot dels noranta, quan després de La Sirenita, Disney va viure un renaixement del seu cinema d'animació.

És a dir, onades de persones de trenta anys que van quedar marcades per aquestes pel·lícules en la seva infància es posen als peus de noves versions en què la seva virtut més gran és la rèplica extremadament fidedigna dels originals. Ha tornat a passar en el cas d'El rey león, que ha jugat més fort que mai la carta de "és igual que l'original, però realista", i també ha despertat adhesions més  acèrrimes que les anteriors, amb gent en xarxes socials prometent noves llàgrimes davant d’escenes ja plorades.

[...] El que sí podem apuntar com a novetat és que Disney mai abans havia estat tan fidel a una font. Dubto molt que sigui una tendència per al futur: el proper remake de Mulan sembla jugar just al contrari. Però en aquest cas, El rey león és un autèntic calc de la versió de 1994.

Calc pel que fa a la disposició d'escenes i cançons, personatges i diàlegs, que es repliquen amb temorosa reverència. Algunes escenes s'estiren, sobretot persecucions i baralles. Alguna s'enriqueix, com el vol del bri que travessa la selva. I en general tot s'alenteix perquè el metratge engreixi trenta minuts: hi ha un parell de brevíssimes cançons noves, i una mica d'exhibicionisme documental amb paratges i animals, que frega el que podríem anomenar "pornografia de l'estètica CGI".

‘El rey león’: reverència al monarca

Aquesta reverència a l'original té un doble efecte. D'una banda, perquè no tot és dolent, evidencia la validesa encara avui, que animals antropomorfs (almenys pel que fa a la veu) protagonitzin tragèdies de tints shakespearians. Jon Favreau apuja el potenciòmetre de la tragèdia i resta caricatura i humor a l'original (aquí hi ha personatges divertits pel que fan o diuen, però no per la seva presència física). I el drama principal segueix funcionant -a diferència del que succeïa amb La bella y la bestia o Cenicienta-, i això dona bona fe de com de ferri era el conflicte original.

Però d’altra banda, aquesta necessitat d'ajustar-se al que els animals podrien fer si aquestes coses de les successions monàrquiques els interessessin tira per la borda moltes troballes de la pel·lícula original. [...]

Curiosament, el salt al realisme dels animals i el fet de collar fort la intensitat dramàtica fan que alguns aspectes de l'argument que funcionaven en versió animada, aquí no ho facin tant. És el cas de l'evolució de Simba, que passa de cadell traumatitzat a adult despreocupat en uns minuts gràcies la màgia de l'el·lipsi, en la famosíssima seqüència musical de “Hakuna Matata”. En animació era una fantasia, un joc narratiu en què era fàcil entrar. D'alguna manera, en la versió "seriosa" les costures d'aquest recurs del guió salten pels aires.

Al final, el que queda és l'etern interrogant de per a què tant d’esforç en quelcom que, per definició, no pot donar resultats gaire sofisticats, més enllà de l’esbalaïdora perfecció tècnica. Queden per al record unes molt competents seqüències d'acció (vistes molt similars, això sí, en el millor remake Disney, El libro de la selva) i un excel·lent treball de doblatge de persones com Donald Glover (Simba), Seth Rogen ( Pumba) o Chiwetel Ejiofor (Scar). En tota la resta, un treball aplicat però superficial.

John Tones – Espinof.com   

 


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: