2019.05.20 - CANES 2019: En aquest documental en dues meitats, Asif Kapadia enfronta l’adorable Diego a la figura pública no tan agradable de Maradona

Onze anys després del controvertit documental d'Emir Kusturica sobre Maradona i el gol de la "Mà de Déu", el guanyador de l'Oscar Asif Kapadia retrata el capità guanyador de la Copa del Món de 1986 a Diego Maradona, un documental més clàssic i cronològic que es projecta Fora de Competició al Festival de Cinema de Canes.És una pel·lícula sobre el caos. Encara que Maradona era un geni com a davanter, la pel·lícula s'esforça a mostrar l’obstinat que era fora del camp. El documental es centra en els anys 1984 a 1991, quan el capità argentí, un dels millors futbolistes que ha trepitjat un camp de futbol, jugava i augmentava les fortunes del Nàpols (els Azzurri). L'equip mai havia guanyat la lliga italiana fins que amb Maradona ho va aconseguir en dues ocasions. Però abans d'aquests dos títols de lliga, l'argentí va aconseguir gairebé sense ajuda la victòria per al seu país a la Copa Mundial de Mèxic. Les seves gestes són notables, ja que havia de jugar a l'estadi San Paolo un diumenge, i el xiulet final li indicava que era hora d'anar-se'n directe al bar, dormir amb dones i consumir cocaïna fins al dimecres a la nit, quan recordava que era un esportista professional i començava a netejar-se per al gran partit del cap de setmana.

És una gran història que ja ha estat explicada abans i Kapadia lluita per trobar un nou enfocament, tot i tenir accés a 500 hores de material d'arxiu (tant de la col·lecció personal de Maradona com dels seus amics i enemics, inèdit en la majoria). Com ja va fer amb Amy i Senna, Kapadia explica la història a través d'aquest material d'arxiu i una veu en off. Però a diferència d'Amy i Senna, aquí Kapadia parla d'una persona viva, per la qual cosa pot (i ha de) entrevistar Maradona. Per això sorprèn que l'argentí no parli gaire de les seves aventures, i això suggereix que no és un gran entrevistat. Kapadia ha de recolzar-se en els seus amics i en les seves ex-xicotes per explicar la història, però és decebedor que prefereixi limitar-se als anys ben documentats en què Maradona jugava al Nàpols.

Kapadia maneja la hipòtesi de l'entrenador de Maradona, Fernando Signorini. Segons ell, hi ha dues personalitats: Diego el pobre, el noi vulnerable dels suburbis de Buenos Aires, que és encantador; i Maradona, la figura pública, el futbolista, l'estrella, l'ego. Però és un clixé separar la vida pública i la vida privada d'una celebritat i, en aquest cas, fa preguntar-nos per què Kapadia ha decidit fer una pel·lícula sobre Maradona en lloc de fer-la sobre Diego, que sembla més interessant i agradable. Seguim sense saber per què el futbolista té un tatuatge del Che Guevara, sobre els seus anys amb Fidel Castro a Cuba o per què és entrevistat a Dubai. Les escenes de futbol, ​​celebracions i festes es fan repetitives. No hi ha prou informació dels seus vincles amb la màfia (o, almenys, explicat pel mateix Maradona). Però si dos grans directors no aconsegueixen fer una pel·lícula definitiva sobre Maradona, potser hauríem de deixar que parlin les imatges del seu peu esquerre.