Un melodrama dur, un drama familiar i la manipulació d'un home vers una dona són el teló de fons d'aquest sentit relat dirigit per Catherine Corsini (Tiempo de revelaciones). Pocs directors/res tenen la sensibilitat necessària per retratar la vida dels seus personatges a través del temps mostrant les diferents vicissituds que van travessant al llarg de les seves existències. Un tret clàssic de realitzadors orientals com Xiaoshuai Wang, que ho va mostrar en el seu últim llargmetratge So Long My Son(2019) o Jia Zhangke en diversos dels seus films i que té com a últim antecedent el d’Ash Is The Purest White (2018). Al cinema occidental és més estrany veure aquest grau de compassió en presentar les vivències dels personatges però la realitzadora francesa no té res a envejar a aquelles obres amb la proposta que aquí ens convoca.
El llargmetratge es situa al final dels anys 50, a Châteauroux, on Rachel (Virginie Efira), modesta oficinista, coneix Philippe (Niels Schneider), brillant jove provinent d'una família burgesa. D'aquesta relació breu però passional naixerà una nena, Chantal. Philippe es nega a casar-se fora de la seva classe social i per això decideix abandonar la dona i la seva pròpia filla. Rachel ha de criar la petita ella sola. Poc importa, perquè Chantal és la seva alegria més gran, i és per ella que lluita per aconseguir que, tot i ser un pare absent, Philippe doni, almenys, el seu cognom a la seva filla. Una batalla que durarà més de deu anys i que acabarà per trencar les vides de Rachel i de Chantal.
El guió escrit per la directora al costat de Laurette Polmanss, que adapta la novel·la de Christine Angot, proposa un viatge sensible que es pren el seu temps per desenvolupar les psicologies dels seus personatges fent que per moments el film es senti una mica extens però intrigant i motivador. El realisme amb què es descriu Philippe com un pervers manipulador no fa més que acréixer el sentiment d'angoixa i desolació que transita la protagonista com a mare soltera. La cinta no només denuncia el masclisme imperant dels homes de l'època sinó també un munt de transgressions impunes com l'abandonament de la família i fins i tot certs tipus d'abús tant físics com psicològics.
El que va ser clau perquè la cinta es sostingui és la superba interpretació d’Efira que posa el cos a aquesta dona forta que intenta tirar endavant més enllà de qualsevol adversitat. Un tour de forçé per a l'actriu que es va veure reflectit en aquest període ficcional de 10 anys on ha de bregar tant amb la seva exparella com amb una filla que va creixent i independitzant-se. Schneider tampoc es queda enrere amb el seu sobri i esquerp personatge que es contraposa amb la protagonista.
Una història bella i trista amb diversos alts i baixos com la vida mateixa. Un sentit melodrama que serveix com a bon reflex de la dècada dels 50 i que es veu motivat d'una manera més realista que tants altres productes nord-americans de l'estil. Un relat que posa en evidència les relacions familiars tòxiques i les seves repercussions.
El film es beneficia d'una sòbria posada en escena, d'un disseny de producció força atractiu i d'una fotografia destacada com a producte de l'ull sensible de Jeanne Lapoirie (120 battements parell minute). Un amor impossible és una pel·lícula atractiva i sensible, més enllà de ser una mica repetitiva i pesada en certs passatges, a més de resultar ser un gran vehicle per a Virginie Efira (a qui pròximament veurem en la nova pel·lícula de Paul Verhoeven) com a actriu. Un film sincer i punyentment bell que no deixarà indiferent l'espectador.
Martín Goniondzki – Cinefiloserial.com |