Han passat més de trenta anys des que el nom de Denys Arcand va sortir a la palestra mundial per primera vegada. Ho feia amb la seva quarta pel·lícula com a director, El declive del imperio americano, en la qual partia del retrobament d'un grup d'amics per dibuixar un retrat intergeneracional dels desitjos, les frustracions i la hipocresia de la societat burgesa dels anys vuitanta. És probable que, ja sigui per la naturalitat dels seus gairebé verborreics personatges o pel seu punyent comentari social que des de la intimitat va aconseguir una dimensió sociopolítica, El declive del imperio americano segueixi sent una cimera en el seu cinema i, per això, sorprèn que, tot i que aconseguís la nominació a l'Óscar, l'Acadèmia decidís premiar com a millor pel·lícula de parla no anglesa Las invasiones bárbaras. [...]

Referent a això, La caída del imperio americano suposa un canvi de terç considerable en la seva posada en escena. Setze anys després, Arcand tanca la seva trilogia sobre l'enfonsament del capitalisme i, per tant, de la societat occidental. La història arrenca quan Pierre-Paul, doctor en filosofia que treballa com a repartidor per a una empresa de paqueteria, topa amb l'escena d'un robatori i té l'oportunitat d'emportar-se dues motxilles plenes de diners. A través de l'atzar, o dels designis d'una força superior, el director d'El reino de la belleza eleva el seu atabalat personatge a subjecte filosòfic. Entre la candidesa voltairiana i la ridiculesa existencialista en termes de Dostoievski, Pierre-Paul -excel·lent Alexandre Landry- buscarà ajuda per resoldre el dilema moral al qual sembla incapaç d'enfrontar-se.

A partir de la seva trobada amb una prostituta de qui acabarà enamorant-se, la pel·lícula es desplega com una galeria de personatges -una parella de policies, un assessor financer i un exconvicte ara estudiant d’economia-, als quals Arcand intentarà donar veu amb més o menys èxit. De fet, per moments sembla tenir molt clar cap on apuntar, assenyalant els poders fàctics per sobre de tots, i redimint fins i tot els personatges més abjectes: el banquer de bon cor -valent oxímoron!- i els agents de la llei entregats a la seva feina en cos i ànima. Una indulgència -malgrat tot- que xoca de ple amb altres decisions. En la seva dimensió satírica, grotesca i naïf, La caída del imperio americano radiografia amb precisió i ironia les pulsions humanes més elementals, però sembla massa preocupada per establir una relació directa amb la realitat contemporània. L'exemple més sagnant d'aquesta necessitat per fer evident el seu missatge és com utilitza els captaires per parlar de l'augment de la pobresa al Canadà. Encara que els dedica els últims segons del film, mai aconsegueixen tenir veu i, per molt que es subratlli la seva situació com l'última i més greu conseqüència de la voracitat capitalista, seguiran sent part del fons de l'enquadrament.