2018.11.20 - Gabriel Velázquez signa una pel·lícula sobre la transmissió oral retratant l'estreta, respectuosa, còmplice i afectuosa relació entre un avi i el seu nét, habitants del camp de Salamanca

A Gabriel Velázquez (Salamanca, 1968) se’l coneix en festivals i circuits alternatius pels seus llargmetratges previs: Sud express (dirigit al costat de Chema de la Peña), Amateurs, ärtico i Análisis de sangre azul (codirigit amb Blanca Torres). Ara presenta a la Secció oficial a Concurs en el 56è Festival Internacional de Cinema de Gijón -certamen on ja va obtenir una menció especial el 2011 per Iceberg- el seu nou treball, Zaniki, protagonitzat per la família Mayalde (guanyadora del Premi Nacional de Folklore "Martínez Torner"), especialment pel seu patriarca, Eusebio, i el seu nét, de pocs anys, Beltrán, dit com el títol del film.

Velázquez ha tingut la sort de topar-se amb aquesta molt especial família d'artistes i l'astúcia de convertir-los en intèrprets de la seva pel·lícula. Entre ells destaca l'avi, Eusebio, un home -amb un terç de líder, un altre de showman i el tercer de xaman- que no té por de la càmera i que desplega sense pudor davant seu tot el seu encant, saviesa, gràcia i talent: és capaç d'extreure música d'objectes tan quotidians com una paella, unes culleres o les seves mans nues. Eusebio anhela transmetre al seu nét Beltrán tot aquest saber -així com les satisfaccions i valors del contacte amb la natura- així que, quan es veu acuitat pel temps, organitza una excursió (una mena de viatge iniciàtic amb aroma de joc i aventura) per emportar-se el petit amb ell durant uns dies d'hivern, convivint en soledat i en companyia del foc en els erms, rius i coves del camp salmantí.

En aquest passeig pel paisatge poc explotat cinematogràficament de Castella i Lleó -que també apareixia a El pastor, de Jonantan Cenzual- hi ha els moments més estètics d'aquesta pel·lícula (no hi falta l'ús de drons per obtenir plànols aeris), així com en les reunions familiars i activitats escolars es percep aquest anhel de transmissió oral de la memòria i la riquesa de la identitat -per perpetuar el que se sap- que traspua el film. Amb una mica de conte, de western i d'espectacle, Zaniki aconsegueix atrapar l'espectador amb la seva candidesa, la seva atipicitat i la seva plasmació del profund afecte que l'home madur i el seu nét demostren en pantalla.

Amb guió del director, escrit amb Manuel García i Blanca Torres, supervisat per i adaptat a l'estil vital del seu magnètic protagonista, Zaniki (rodada durant dues setmanes, el novembre de 2017) s'erigeix ​​en llegat d'un lloc, un temps, una gent i una manera d'entendre la vida, on la natura, la terra, la senzillesa i la tradició conviuen amb una harmonia admirable, quelcom que sembla condemnat a perdre’s, ja que no s'ensenya a les escoles ni a penes es mostra en els mitjans de comunicació. [...]