El veredicto (la ley del menor) és la nova adaptació del mitjà literari que arriba a les pantalles. [...] Richard Eyre com a director aporta un film sofisticat que planteja preguntes sobre el valor de la vida, la religió i la importància de les diferents influències que rebem al llarg de la nostra existència.

Emma Thompson interpreta la jutgessa Fionna Maye. A la primera escena del film veiem en què consisteix la seva feina: ha de decidir si val la pena salvar la vida d'un nen siamès sacrificant el seu germà. Aquest és el tipus de decisions que ha de prendre en el seu dia a dia. És per això mateix que el seu matrimoni no passa pel millor moment, la seva vida laboral requereix tant d'ella mateixa que el seu marit, interpretat per un Stanley Tucci una mica malgastat, afirma que són un d'aquests matrimonis que ha perdut la màgia i el contacte físic pel pas dels anys. El veritable argument del film comença amb l'arribada d'un nou cas: Adam Henry (Fionn Whitehead), en ser un jove criat sota els ensenyaments de dos pares Testimonis de Jehovà, es nega a rebre una transfusió de sang que podria salvar la seva vida. Fionna és la que ha de decidir si, en ser menor d'edat, el noi és prou responsable per prendre una decisió tan important. Per trobar una solució, decideix visitar Adam Henry a l'hospital.

Un dels aspectes més destacats del film són les interpretacions per part del trio principal d'actors. Emma Thompson està magnífica com a protagonista de la història. La britànica sap perfectament com fer una actuació continguda però efectiva. D'altra banda, Fionn Whitehead ens captiva des del primer moment que apareix en escena. Aquest jove actor que ja va destacar a Dunkerque l'any passat, demostra ser una jove promesa que s'ha de seguir de prop. Finalment, com comentava abans, el temps de Stanley Tucci en pantalla és bastant limitat, però quan apareix aporta certs elements còmics, sense descuidar el component dramàtic del paper.

Si hi ha alguna cosa que el film executi a la perfecció és la total neutralitat amb la qual es presenta. En aquest cas en particular, podria haver estat molt fàcil haver realitzat un film on predominés el blanc i el negre pel que a moralitat es refereix. Gràcies a aquesta imparcialitat, es creen preguntes sobre el dret propi a decidir, de la fe, de la tolerància i del sistema judicial. A La ley del menor no és té por de deixar preguntes sense resposta, realment mai sabrem si el noi estava o no influenciat pels seus pares. Que no es donin resolucions clares no fa més que incrementar la vàlua del film, ja que d'aquesta manera, es reflecteix de manera més verídica la realitat.

Un altre dels aspectes positius i sorprenents del film és l'estructura que té. Tot el cas d'Adam es resol durant la primera meitat del llargmetratge. Un cop finalitza aquesta part, l'espectador es pregunta què més pot oferir La ley del menor; però el film troba com continuar la història. Hi ha dues parts distingides, totes dues són totalment captivadores per diferents motius. A la primera ens atrapa el pensament del grup religiós i esperem impacients la decisió de la jutgessa; la segona part està envoltada d'un llindar d'estranyesa, en la qual som testimoni d'un equilibri exquisit entre una tensió sexual creixent i la més pura preocupació derivada d'un instint maternal.
[...]