“Los amores cobardes”: Cinema prodigiós

Los amores cobardes és una pel·lícula que deixa pòsit, que es queda a la retina, que fuig de l'artifici. És un prodigi de sensibilitat.

Té un plantejament inicial molt interessant, que busca el seu públic, la pel·lícula avança de forma aparentment pausada, amb estil propi.

El plantejament inicial serveix per a reflexionar, estableix una pregunta i totes les seves conseqüències, i / o variants. Poden un home i una dona que es respecten i s'admiren, i conscient o inconscientment, s'atrauen físicament, ser només amics?

La resposta pot ser dolorosa o joiosa, d'això tracta l'òpera prima de Carmen Blanco que també és la guionista.

Los amores cobardes arrenca quan Eva, una jove forta i independent torna a la seva ciutat natal per passar les vacances d'estiu i retrobar-se amb la seva mare que està sola des de la mort del seu espòs. Allà, a més, l'espera Gemma, la seva única i incondicional amiga. El que Eva no esperava és trobar-se amb Rubén, qui va ser el seu millor amic fins que un dia el noi va decidir tallar el contacte inesperadament. Sense explicacions. Sense comiats.

La pel·lícula compta amb les excel·lents interpretacions de Blanca Parés i Ignacio Montes, destil·len veritat, encant, enamoren sense proposar-s'ho. Diuen tant amb les seves paraules com amb els seus gestos o les seves mirades. En l'escena final destaquen especialment.

Un altre element especialment destacat l'aporten les cançons de McEnroe, editades pel segell indie Subterfuge. Per moments em va recordar al recurs que usava al seu dia el gran Alan Rudolph, en títols com Recuerda mi nombre, Elígeme, Trouble in mind  o Los modernos.

En definitiva, Los amores cobardes és una joia que creix en complicitat amb l'espectador. Té certa connexió amb el cinema primigeni de la nouvelle vague, especialment amb alguns treballs de François Truffaut.