‘Non’ (Eñaut Castagnet, Ximun Fuchs)
Un dens tràveling ens introdueix a les entranyes d'una vaga davant el que sembla ser la dura mesura per part de l'empresa a la qual pertanyen els manifestants: l'acomiadament de més de 100 obrers. Castagnet i Fuchs desplacen la càmera entre les desenes de treballadors que s'amunteguen en el que es presumeixen com els voltants de la fàbrica, i un personatge –que més endavant serà l'epicentre del relat– discuteix acaloradament amb diferents companys seus. La tensió i disconformitat per les mesures preses es palpen en un ambient descrit a la perfecció per la càmera, que ens desplaça a l'epicentre d'un concert de rock en forma de protesta, per situar-se de cop i volta prop d'un altre personatge –la dona del protagonista– en l'acció de la qual –posar-se uns cascos a les orelles– mutarà l'ambient descrit a través de la música que escolta. Una decisió tan estranya com rupturista que podria servir com a simple transició per donar entrada a uns títols de crèdit que vindran tot seguit, però que no obstant això s'encarrega d'anticipar la resolució presa pels seus creadors: no som davant d'un film social; o, almenys, no un film social en ús. Non decideix desplaçar d'aquesta manera qualsevol preconcepció realitzada i ens allunya dels ja coneguts mecanismes d'un cinema que a partir de llavors es transformarà per complet al voltant d'una particular perspectiva, on no cap el conformisme.
L'escena que vindrà a continuació, on dos agents –que també prendran cert pes en la crònica– xerren distesament sobre diversos temes desvelant una comicitat que s'obre pas a contracor i alhora descriu el personatge d'ella, sembla implementar d'aquesta manera un to que acaba desplaçant qualsevol tòpic plausible i fent de Non, a partir d'aquest punt, un exercici que busca en horitzons més llunyans la possibilitat de definir el seu caràcter. Una decisió que no deixa d'afectar directament el to del relat, un to que no resulta fàcil definir, ni de bon tros assimilar, ja que si bé és cert que la cinta dels debutants pren riscos, també ho és que aquells patrons en què busca reconèixer-se no són fàcils d'emular, ni molt menys incorporar a una suposada denúncia que per moments sembla perdre la seva essència i trobar-se amb un cinema que es regeix pels seus propis estímuls.
Així, la història de Bruno, que veurà com després de ser acomiadat ha d'afrontar el pes de la llei per conduir ebri i agredir una agent, esdevé una particular barreja on Un día de furia de Joel Schumacher troba el seu revers social apel·lant en certa manera a l'esperit del primer Guy Ritchie –algunes escenes, encara que vorejant (i fins i tot abraçant) el ridícul en determinats moments, semblen extretes (salvant les distàncies) del llibret del britànic, tot i que evadides de tot tic estètic o formal– i comprometent la lectura en clau crítica d'una societat on l'ull per ull sembla el màxim valedor –a penes trobem personatges amb pes real a la trama que no actuïn a favor d'un ressentiment arran dels fets esdevinguts amb anterioritat–. És tal la singular mixtura realitzada per Fuchs i Castagnet, que de vegades fins i tot s'adverteix una actitud despresa que és difícil connectar amb les raons i els principis d'un discurs que es dedueixen una mica més reflexius del que per moments entreveiem a la pantalla.
Non potser trobi la seva gran virtut en la personalitat –tot i que s’hi puguin reconèixer referents i impulsos previs–que atresora en intentar combinar tan dispars motius, amb la consegüent gosadia que això suposa, i si bé pot resultar difícil pair el resultat d’una composició en part extravagant, no podem dir que no valgui la pena acostar-se a una obra que aconsegueix vèncer els estigmes d'un cinema (el social) cada vegada més lligat i coartat per una realitat que en aquest debut esdevé ficció com mai.
Ruben Collazos – Cinemaldito.com |