Al llarg de bona part de la història, l'espectador es pot desesperar davant la indolència política i moral d'aquesta proposta de ciència-ficció

La ciència-ficció en ambients quotidians, la que podria estar succeint demà passat, sempre té un plus d'emoció, de por, de possibilitat, d'incertesa. I la sèrie de televisió Black mirror ho ha demostrat gairebé en cadascun dels seus capítols, posant l'abast d'un gest de complicitat, d'una mirada a l'horitzó futur, una apocalipsi social, tecnològica o moral que potser ja ens està envaint.

Quelcom que també passa amb la colpidora situació de la qual parteix la producció francocanadenca La bruma, quart llarg de Daniel Roby, inèdit fins ara als cinemes espanyols, que explora la possibilitat d'una espessa boira marró sortint de les boques del metro, envaint els carrers de París fins a arribar al límit dels pisos més alts, provocant l'asfíxia de qui s’encreui amb ella. Les campanes de Notre Dame tocant a funeral, tocant per l'enterrament de la humanitat.

Senzilla en el seu plantejament i desenvolupament, potser massa, la pel·lícula se centra en tres personatges principals (un matrimoni i la seva filla, refugiada en un gran pulmó tecnològic a causa d'una rara malaltia), i tot just un parell de secundaris (uns ancians veïns del pis més alt de l'edifici). I tampoc es dona la més mínima informació sobre les causes, i poca sobre els efectes. De fet, únicament un diàleg adverteix d'una dada sense la menor importància per a l'esdevenir del relat, però que resulta clau per a l'espectador: "El que és segur és que no és un atac químic".

És a dir, no som davant d'una pel·lícula política. A Roby el terrorisme contemporani no li interessa com a possible explicació per a la seva pel·lícula, ni tan sols en forma de metàfora, i prefereix desterrar-la d'una manera explícita. Això porta al fet que, al llarg de bona part de la història, l'espectador es pugui desesperar una miqueta davant la indolència política i moral de la proposta.