‘1945’: retre comptes amb els fantasmes del passat
20/02/2017 - BERLÍN 2017: Ferenc Török afronta el passat parlant de present de la nació hongaresa
Per retre comptes amb un passat que cal oblidar i un futur amenaçador, la novetat de Ferenc Török, titulada 1945 i presentada a la secció Panorama de la 67a edició del festival de Berlín, relata en blanc i negre una jornada particular en un petit poble hongarès al final de la Segona Guerra Mundial.
La cinta gira al voltant de la presència de dos jueus, tornats al poble amb dos grans baguls, fet que suscita la por de qui s'ha aprofitat de la seva persecució. Ànsia és el que genera l'arribada amb tren de l'estranger que Török tracta de presentar, amb un muntatge tancat i una càmera en permanent moviment que es contraposa a l'amplada dels camps pels quals circula. El símil amb el nacionalisme creixent de l'Hongria contemporània és obvi. Les víctimes que venen retratades com a invasors perillosos per part dels poderosos és un leitmotif que es repeteix constantment. Mentre per a algunes nacions 1945 va ser l'any de l'alliberament del nazisme, per a d’altres de l'est d'Europa va constituir el pas d'una dominació estrangera a una altra: un futur pròsper reconvertit en desgràcia. El pla final, amb el fum negre contra el camp, és, en aquest sentit, emblemàtic: el que havia de ser una festa (un matrimoni) acaba sent una tragèdia en què ningú està mancat de culpa, des del rector fins a l'alcalde, passant per patrons i serfs. No és atzarós que els únics personatges positius abandonin el poble.
Igual que el petit poble és reflex de la societat hongaresa, alguns plànols constitueixen el mirall de la pel·lícula: autèntics quadres explicatius que podrien estalviar per si sols diàlegs sencers mentre que la càmera observa discretament les víctimes, sempre en posició de desfilada o des de darrere d'una finestra o darrere d'uns barrots (com no pensar en les espines que circumden el límit entre Hongria i Sèrbia?), com volent explicar amb deferència una història tan dolorosa com necessària no només per comprendre el que va passar i, per tant, el que està passant, sinó també com donant a entendre que preveure un futur amenaçador és un deure i que hi ha tragèdies que no són mai accidentals sinó causes de la difusió d'idees malaltisses com el nacionalisme o el racisme. La pel·lícula de Török potser posa massa carn a la graella durant l'hora i mitja que dura: les línies narratives són nombroses i algunes només apareixen de manera incipient (vegeu la relació entre els habitants i els soldats russos) però, en l'important, es tracta d'una pel·lícula honesta que es pren la llicència de presentar l'Hongria de la immediata postguerra per explicar-nos que la por d'estrany (ahir l'hebreu, avui l'immigrant) mai compensa.
Roberto Oggiano – Cineuropa.org |