2018.05.18 - CANES 2018: L'esperada aproximació de Terry Gilliam
a l'univers de la més famosa creació de Miguel de Cervantes
està plena de les seves delirants senyes d'identitat

Tothom coneix l'accidentada odissea de la gestació d'aquesta pel·lícula, així que el seu mateix director, Terry Gilliam avisa amb un rètol a l'inici d’El hombre que mató a Don Quijote que, per fi, després de més de dues dècades esperant, gaudirem del seu personal acostament a la novel·la espanyola més cèlebre de tots els temps, sorgida de la ploma i la ment de Miguel de Cervantes Saavedra.

Caldria preguntar-li al mateix Gilliam si ha incorporat les contrarietats personals de l'eterna elaboració d’El hombre... al guió final que s'ha pogut veure a la cloenda del 71è Festival de Canes, ja que la trama, que transcorre dins d'un rodatge –de la filmació d'una versió de Don Quixot de la Manxa– destil·la nostàlgia, crítica cap als productors (no hi falten ni els russos ni els xinesos), girs impensables i certs elements biogràfics. El protagonista, encarnat pel nord-americà Adam Driver, sense anar més lluny, és aquest cineasta que veurà com diversos elements –reals i imaginaris, controlables o no– impedeixen que el seu projecte fílmic acabi de materialitzar-se.

La resta del film, amb argument de Gilliam i Tony Grisoni (col·laboradors ja a Tideland, seguirà la peripècia d'aquest director que descobreix quelcom que el retrotrau al seu anterior intent de fer la mateixa pel·lícula: els seus passos el conduiran a trobar-se aquell home que, com Albert Serra a Honor de cavalleria, va reclutar d'entre la gent del poble senzilla per encarnar amb veraç realisme manxec l'enginyós gentilhome (interpretat aquí pel gal·lès Jonathan Pryce, protagonista d'aquella inoblidable Brazil, que també tenia una mica de quixotesca). I aquí entra en una espiral delirant, genuïnament Gilliam, on la realitat es confondrà amb la ficció, la bogeria amb la intel·ligència, i el frenesí amb el disbarat.

Irregular però amb moments fascinants, embogida i fantasiosa com tot el cinema del director d’El imaginario del doctor Parnassus, El hombre que mató a Don Quijote –títol que conté un spoiler tan gran com un molí de vent– fascinarà els fans del director nord-americà i avorrirà o fins i tot irritarà amb els seus excessos gran guinyolescos els espectadors més dubitatius, però demostra que Gilliam, als seus 77 anys, es manté en entremaliada forma i segueix construint universos únics, divertits, grotescos i irrepetibles.

Al final, la pel·lícula, rodada en majestuosos escenaris històrics i naturals de la Península ibèrica i les Illes Canàries, a més d'estar dedicada als dos actors que prèviament van intentar encarnar el Quixot a les seves ordres (John Hurt i Jean Rochefort), s'erigeix en una oda a la inconsciència necessària per viure, per crear i, sobretot, per fer cinema. Terry Gilliam ho sap de sobres i ho demostra feliçment en aquesta pel·lícula festiva, arriscada, temerària, batalladora i gairebé testamentària.