Així d’eloqüent es va mostrar Miguel Hernández per mirar de transmetre el dolorós transcórrer del temps. [...] molt pocs són els realitzadors que s'han atrevit a retratar la vellesa com un període de constant temor, d'incomprensió, de desconnexió amb el món i, això precisament, és el que fa John Carroll Lynch, seguint els ensenyaments del mateix Miguel Hernández, en el seu debut en la direcció: Lucky, que rep el nom del sobrenom amb què tothom coneix aquest singular nonagenari. Un home construït amb una personalitat tan forta i particular que evitarà doloroses comparacions, així el film s'allunya del dramatisme descarnat dels últims moments de la vida d'una persona, per compondre una carta pseudofilosòfica de comiat. Una missiva aliena a tota condescendència o la tan de moda assertivitat, ja que Lucky ja no té per què molestar-se a dir el que no pensa o fer el que no li ve de gust ja que, qualsevol dia, pot ser l'últim. Aquest sentiment de terminació es presentarà amb força en la consciència del protagonista quan un dia pateixi una pèrdua del seu control motriu i caigui a terra de manera aparatosa. Després de la caiguda, l'ancià acudirà resignat i a l'espera d'un pronòstic descoratjador a la consulta del metge, on s'assabentarà que, realment, no té res de què preocupar-se, la seva forma física és immillorable i, fins i tot, el doctor li recomana seguir fumant perquè els seus pulmons estan en perfecte estat, un estrany cas que és atribuït a la sort (fent honor al seu apel·latiu) i a una espècie d'immunitat a la nicotina desenvolupada per fumar massa, i això el porta a pensar que deixar el tabac el mataria. Després d'aquest diagnòstic que bé sembla tret d'un capítol de Los Simpsons, l'home, lluny de sentir-se alleujat, es veurà envaït per una incontrolable por a la mort. [...]

La pel·lícula va servir de tràgic i entendridor comiat del mític actor Harry Dean Stanton, qui, com si s'hagués estat interpretant a si mateix al llarg de tot aquest film, moriria poc abans de l'estrena oficial. Com a afegitó metafòric a l'homenatge existencialista que compon la cinta, hem d'esmentar l’estel·lar aparició de David Lynch, en el paper de Howard, el millor amic de Lucky, que ha perdut la seva tortuga i, per tant, el seu futur hereu. Aquesta situació fa que el protagonista perdi la paciència i s'enfronti amb l'advocat que porta el testament de Howard, intentant que el seu amic vegi com d'irracional resulta deixar tot el que ha aconseguit en vida a una tortuga que, a més, ha fugit. "Però les tortugues poden durar fins a 200 anys", expressa amb preocupació el seu afligit company de còctels, tractant d'atorgar una mica de sentit a les seves accions. No obstant això, caldrà molt més que aquestes paraules perquè Lucky accepti que "hi ha coses en aquest món que són superiors a nosaltres... i les tortugues són una d'elles". Tot arribarà, però, com una epifania reveladora que farà que el protagonista comenci a veure en l'efímera condició de tot l'existent una mena de consol o de pal·liatiu que li indica que el patiment no és una cosa que tingui a veure amb la mala sort –el súmmum de la ironia per a algú anomenat afortunat–, sinó allò que finalment ens uneix a tots i ens fa humans. Un missatge de tranquil·litat amb què Lucky / Stanton s'acomiada amb un somriure per seguir caminant fins a la fi de les seves rutines, gràcies a una interpretació de geni amb la qual aconsegueix una composició molt acurada del retrat humà sense que resulti artificial, una bellesa de contrastos que es fon en l’al·legòrica abraçada amb una cambrera que representa la unió entre la solitud interior i l'amor fraternal.

Alberto Sáez Villarino – Elantepenultimomohicano.com