CRITICA

Després d'uns anys en què Colomo va intentar tocar altres gèneres i va acabar sent un il·lustrador sense gràcia, el 2015 ens sorprenia agradablement amb Isla bonita, una personal (autobiogràfica?) declaració de principis d'algú que no entenia el seu entorn, el cinema d’aquesta època, i que ens tornava la frescor d'aquella La línea del cielo de fa més de trenta anys. Què esperar després d'aquest alè de llibertat creativa? Doncs el que ha arribat és La tribu, una mena d'híbrid entre el Fernando Colomo jove i mordaç que maneja amb soltesa els mecanismes del gènere còmic (i que li surten millor tenint al capdavant del repartiment aquest monstre anomenat Paco León) i el fi observador d'uns personatges, una realitat i fins i tot una moda (la nova comèdia espanyola, segurament tan a anys llum de la que Colomo i Trueba van patentar a la Meseta com de la dels Ozores i companyia) que ja pot observar amb un distanciament molt agraït. 
La tribu pren d'una notícia dels diaris i informatius (allò de Las Mamis) l'excusa per retratar l'Espanya social postpilotada i en plena crisi. Ho fa amb optimisme (no hi ha personatges negatius del tot), amb aquesta confiança a prova de bombes respecte a les persones normals, a la gent del carrer. Vindria a ser un A propósito de Henry sense moralitat simplista, amb més atenció al gag que al missatge, però amb una capacitat de parlar-nos en present d'indicatiu millor que altres cineastes.

A favor: Paco León està absolutament divertit.
En contra: Encara que Manel Fuentes faci de Manel Fuentes, està insuportable.