‘120 pulsaciones por minuto': exaltació de la vida

París, principis dels anys 90. La comunitat gai està sent delmada per la sida. Davant la inacció i la desídia dels responsables polítics i sanitaris, un grup de joves homosexuals (alguns dels quals són seropositius, però no tots) decideix agafar el toro per les banyes i posar en marxa una associació, Act Up, per organitzar activitats que conscienciïn la població sobre els perills de la pandèmia i, de passada, exigir solucions. La pel·lícula de Robin Campillo segueix el dia a dia de diversos membres d'Act Up, que es divideix entre les assemblees on decideixen els passos a seguir i els actes públics de guerrilla que duen a terme. És a dir, ens trobem davant d'un film que combina el vessant discursiu, amb els llargs debats diguem-ne legislatius, amb l'acció i cert suspens en l'execució pura i dura de les decisions que s’hi acorden (algunes més poètiques, d’altres més violentes).

Ambdues parts tenen pràcticament el mateix pes en la narració i totes dues estan tractades per Campillo amb la mateixa energia i la mateixa positivitat perquè el que pretén la pel·lícula, al cap i a la fi, és exaltar la vida... tot i que la mort floti permanentment a sobre de cada fotograma. El film es mou en tot moment en el límit de l'excés i del descontrol, perquè el seu director, amb total premeditació, prefereix el traç gruixut, l'explicitud exagerada i caure en l'obvietat a la indiferència, ja que el seu objectiu és provocar, remoure consciències i intentar que també els cors dels espectadors es posin a 120 pulsacions per minut. I en alguns moments, ho aconsegueix.

+ La positivitat, la vitalitat i l'energia que malbaraten uns personatges que viuen permanentment al límit.
- La durada és desmesurada, de manera que l'última mitja hora es fa una mica costa amunt.