Visions de Johanna (via Dylan)
El film de Marc Webb aborda un fascinant triangle amorós que enfronta dos terrenys tan contradictoris com la bohèmia i la intel·lectualitat
"No és propi de la nit confondre't quan tractes d'evitar-ho?", canta Bob Dylan a la primera estrofa de Visions of Johanna, tema de l'any 1966, inclòs a Blonde on Blonde, que es reviu i homenatja en la trama de Canción de Nueva York, pel·lícula de Marc Webb sobre els errors de l'amor i el setge del passat. Una obra dotada d'un esperit genuïnament novaiorquès -en els aspectes musical, literari, empresarial, artístic, sexual-, que no obstant això decau en un tram final una mica fulletonesc i innecessari.
Amb un guió d'Allan Loeb d'innegable atractiu, però que de vegades deambula, sense arribar a caure, pel clixé de la ciutat, a mig camí entre una pel·lícula de Woody Allen i una novel·la de Paul Auster, Canción de Nueva Yorkaborda un fascinant triangle amorós que enfronta dos terrenys tan contradictoris com la bohèmia i la intel·lectualitat. El "jove extraviat" de la cançó de Dylan és, com molts a la seva edat, un aspirant a romàntic que, mentrestant, mai no pot deixar de mirar de cara el perill. I en aquesta indecisió alguns espectadors, els més llestos de la classe, s’hi podran veure reflectits. No només pel dubte raonable, sinó sobretot perquè ve acompanyada del retrat de dos universitaris que, sense escarafalls cultes, parlen, es mouen i gaudeixen d'expectatives i aspiracions molt per sobre de la mitjana del cinema contemporani. I aquí el director, Marc Webb, autor de (500) días juntos, segur que té molt a veure-hi.
De la frescor dels dos nois, interpretats per Callum Turner, una mena de jove Richard Gere amb aires erudits, i Kiersey Clemons, que tenen gustos i raonaments intel·ligents, i que no obstant això l'acaben cagant -aquesta vegada, com tots a la seva edat-, ve el millor d'una pel·lícula de tocs contextuals, com aquesta baralla sota la pluja, sostinguda també en la relació tutorial sobre la vida, l'amor i la literatura entre el jove Turner i el preciós personatge enderrocat de Jeff Bridges.
Que el gir final, i el seu secret, abarateixin una mica la seva transcendència, a la recerca del melodrama, no és obstacle perquè les seves virtuts segueixin ressaltant en un relat d'actituds equívoques on tots els rols acaben trobant les seves raons. I, de fons, una especialíssima banda sonora on brillen Lou Reed, Herbie Hancock i Simon & Garfunkel. I, per descomptat, Dylan: "Mentre la meva consciència esclata, les harmòniques toquen les claus mestres i la pluja".
|