[...]
No és pura coincidència

Ventura Pons, amb aquest film, ha volgut retratar el país a partir d'un calidoscopi format per personatges reals, els que vivien al seu antic edifici, on va residir 21 anys, la Casa de les Columnes, al carrer Casp, prop de l'estàtua de Rafael de Casanovas. El protagonista, un ultraconservador, està inspirat en un personatge real, i també la portera, el diputat nacionalista d'esquerres agressiu, la dona separada que deixa verd el seu exmarit, els agents del CESID (que tenia una oficina en aquest punt) i la discreta oficina de Bankia, d'on sortien plorant els estafats de les preferents. Pons va descriure els seus exveïns als actors, que van inspirar-se en els personatges reals per interpretar-los. En base a aquesta mena de "13 Rue del Percebe" (com l'ha descrit Amparo Moreno) s'hi afegeixen diversos personatges ficticis, sovint molt extremats: el capellà de l'església dels dominics (interpretat per Pedro Ruiz), una misteriosa escocesa nacionalista catalana i escocesa (i el seu nebot i el seu amant rus), la filla del feixista, la portera de l'edifici veí...

Festiu i reivindicatiu

Ventura Pons, tot i fer una comèdia, no renuncia a fer una reivindicació ferma de les seves posicions polítiques. En primer lloc fa una defensa permanent de l'independentisme, tant a través del personatge de la misteriosa escocesa, com de la filla del feixista, i de molts altres personatges secundaris (i de la presència contínua d'estelades). I també reivindica els Països Catalans, tant a través de la incorporació de diversos personatges valencians, però molt catalanistes, com amb una crida al final de la cinta, als crèdits: "Keep Calm. We Are the Catalan Countries". Per altra banda, no deixa de denunciar el conservadorisme, tant per allò que fa referència a la moral sexual, com als privilegis econòmics de l'elit. De fet, a l'escena clau del final de la pel·lícula, bona part dels personatges, encapçalats per la Lucrecia, ballen, a l'església, una cançó de Pedro Ruiz: "Que baile el Papa".

LGBTI i multiculturalisme

Com a moltes pel·lícules de Ventura Pons, aquí també hi ha un punt de crítica a la transfòbia i de reivindicació del moviment LGBTI (personificat en el nebot de l'escocesa i el seu amant rus). I, simultàniament, Ventura Pons fa una ferma reivindicació de la Barcelona multicultural. De fet, molts dels seus actors són d'origen estranger, però establerts a Catalunya: escocesos, russos, llatinoamericans, sikhs... Ventura Pons ha volgut deixar clar que Barcelona ha canviat molt, i que avui en dia Barcelona ho som tots: des dels que vénen de Panamà, fins als turistes que passegen pel centre de la ciutat. I tot i que Pons prefereix riure a plorar, ha recordat els atemptats de les Rambles i, sobretot, la manifestació de protesta del dissabte passat, en què "Barcelona va ensenyar al món la tolerància, el respecte...".
[...]