Acaba d'entrar als seixanta, i és un escriptor escandinau prestigiós, encara que sense gaires diners. Max Zorn viatja de Berlín a Nova York, on l'espera la seva dona que ha estat preparant el llançament durant mesos, per presentar el seu nou llibre, una immersió en un antic i fracassat amor. I per molt que Zorn digui que és ficció, alguna cosa fa olor de malson passat. Amb aquesta trama el veterà cineasta Volker Schlöndorff ha creat a Return to Montauk als seus 77 anys un cant als penediments vitals, als remordiments vitals, que si en to recorda la literatura de Max Frisch –del seu amic ja va adaptar El viajero (Homo Faber) el 1991– a qui dedica la pel·lícula, es basa en un guió escrit per Schlöndorff i Colm Tóibín.

"De Frisch em fascina com mirava cap enrere en els seus llibres, aquesta capacitat de retreure els personatges a decisions passades i moltes vegades errònies", explicava el cineasta aquest matí [15/2/2017]. "Mai he deixat de pensar en els temes que van quedar pendents a El viajero, en temes com el remordiment, la dificultat per trobar la reparació o l'exculpació, sigui pel que no es va fer o pel que sí que es va fer, però malament".

Acompanyat de Stellan Skarsgard, que encarna l'escriptor, Susanne Wolff, com l’esposa més jove i moderna, i Nina Hoss, que dona vida a aquest amor passat, i que viu a Nova York dedicada a l'advocacia, Schlöndorff s'ha mostrat divertit, feliç per l'acollida a una pel·lícula de tardor, rodada just en aquesta època de l'any a l'extrem de Nova York, on de carambola l'exparella acaba durant un cap de setmana recordant la seva passió als mateixos llocs on la van viure. D'aquí el Return to Montauk, correcta pel·lícula que no obstant això en la competició [67a Berlinale] ha encantat al públic alemany.