Per a què serveix el cinema?
Lone Scherfig narra amb intel·ligència, matisos, sensibilitat i gràcia el rodatge d'una pel·lícula de propaganda a la Segona Guerra Mundial
Sento notable mandra en aquests mesos gairebé desèrtics pel que fa a estrenes mitjanament desitjables per sortir de casa i consumir-me als cinemes. I tampoc em sedueix abrasar-me el cos i els nervis (potser acabes entenent l'arrencada de l'estranger camusià: "Vaig matar a la platja d'Orà un home a qui no coneixia perquè feia calor") recorrent els carrers en actitud somnàmbula. Per tant, intento fer grata la supervivència mental veient incansablement a casa meva programes dobles o triples o quàdruples de pel·lícules antigues en blanc i negre. No és casual, les programo amb cura i tampoc penso recórrer a la psicoanàlisi perquè m'ho expliqui. Veig successivament París, bajos fondos, La evasión, Rocco y sus hermanos, Los viajes de Sullivan, Una mujer para dos, El bazar de las sorpresas, Berlín Occidente, Con faldas y a loco, El hombre que mató a Liberty Valance, El sueño eterno, La noche del cazador, Anatomía de un asesinato, Bola de fuego, Los sobornados, Plácido, Nazarín o La regla del juego. I així seguiré. Arcadia en blanc i negre per a tot l'estiu.
En repassar la llista d'estrenes d'aquesta setmana observo que una d'elles, titulada Su mejor historia, la dirigeix una senyora danesa amb el cinema de la qual he gaudit abans. Es diu Lone Scherfig i és l'autora de pel·lícules que m'agraden bastant, com Wilbur se quiere suicidar i Italiano para principiantes i una altra que em commou especialment, que és An Education. I la seva nova entrega no em decep. El guió parla amb subtilesa de coses variades, els sentiments que lliguen a la vida en temps difícils, les destrosses que poden ocórrer en el cor i la seva progressiva cura, la solidaritat entre la gent quan tot és guerra, derrota i por, l'ofici d’actor. Però sobretot, el gran interrogant és: per a què pot servir el cinema?
L'argument principal es presta a discussions. Un senyor molt llest, un mestre sense escrúpols de la manipulació emocional anomenat Goebbels, sabia de l'enorme poder de la propaganda i va impulsar fins a límits delirants els presumptes valors de la raça ària i del nacionalsocialisme a través de documentals, noticiaris i pel·lícules. Una virtuosa fabricant imatges com Leni Riefenstahl va ser la perfecta transmissora d'aquestes sinistres apologies i lloes. D'acord, eren els dolents utilitzant el cinema per als seus depredadors interessos. A Su mejor historia el Ministeri d'Informació del govern britànic durant els bombardejos de Londres a la Segona Guerra Mundial ordena fer una pel·lícula que glorifiqui la suposada gesta real de dues germanes bessones que van en un vaixell fins a Dunquerque per ajudar a salvar els acorralats soldats britànics. Aquesta pel·lícula ha de servir per exaltar l'heroisme, fomentar la solidaritat, donar emoció, felicitat, esperança i alegria als espectadors, convèncer-los que la justícia i la raó estan de part seva. D'acord, aquí són els bons utilitzant la propaganda per a la seva causa. Tornem a l'interrogant: per a què pot servir el cinema en determinades circumstàncies?
Lone Scherfig narra amb intel·ligència, matisos, sensibilitat i gràcia el rodatge d'aquesta transcendent pel·lícula, la complicada tasca d'una guionista en un univers regit per homes, una història d'amor molt ben explicada. És una complexa, petita, càlida, agredolça i bonica pel·lícula, un pretext raonable per tornar a la sala fosca en època de sequera.
Carlos Boyero – Elpais.com |