La hora del cambio (‘L'ora legale’) està dirigida, escrita i protagonitzada pels humoristes Salvatore Ficarra i Valentino Picone. El duo es va fer famós amb el programa de televisió Zelig Circus i aquesta ja és la seva cinquena pel·lícula, una comèdia que critica la corrupció i els qui la permeten. La parella posa davant d'un mirall la societat italiana i ironitza sobre les lleis i el decòrum, que ningú accepta per a un mateix però sí que exigeix ​​a la resta. "Tots veuen la palla en l'ull aliè, però mai la biga en el propi". Retraten una societat que està acostumada al caos que comporta saltar-se la llei.  Les carreteres tenen esvorancs, el trànsit és insofrible, les escombraries s'acumulen a les voreres i els amos no recullen els excrements dels seus gossos. També tenen un port sense vaixells i una fàbrica que contamina l'aire i el mar. Per tant, en arribar el nou alcalde queda prohibit estacionar en doble fila, la recollida de residus es fa mitjançant reciclatge, es millora el patrimoni artístic i el mar queda net.  El progrés promès es reflecteix en l'obligació de pagar impostos, la destrucció de les cases construïdes en primeríssima línia de platja i que els administratius (els junteros, que en diríem a Espanya) tornin a l'oficina en lloc de passar la tarda al bar.  Així, el poble tem que l'alcalde compleixi el seu programa electoral, tria la involució i abraça el caos, tornen al que els resulta familiar, la seva normalitat és un equilibri còmic. La crítica pot resultar fins i tot dolorosa, ja que les societats d'Itàlia i Espanya tenen comportaments molt semblants. Un caràcter propi del Lazarillo de Tormes, voler anar sempre pel camí més curt. I, si això inclou la picardia de saltar-se les regles, millor.