La directora irlandesa Aisling Walsh i el seu repartiment afronten el projecte amb una sensibilitat i una energia fora de patrons

"Tota la vida ja està emmarcada i està just aquí", diu Sally Hawkins, mirant per la finestra, en la pell de l'artista outsider Maud Dowley, practicant d'un art naïf on la realitat immediata es sublimava amb colors vius. Uns colors que, en definitiva, indicaven el punt de fuga d'una vida condicionada per una primerenca artritis reumatoide, que deformava el cos de l'artista i anava convertint les seves mans en un instrument cada vegada més precari. Maud es va casar amb un peixater aparentment brutal, primitiu i sense indici de recursos socials, la idea de l'art que tenia es podria resumir en la frase que deixa anar quan una galerista li pregunta si no li semblen bonics els quadres de la seva parella: "Com podria saber-ho? Tinc pinta de dona?” Rebutjada per la seva pròpia família, separada de la seva filla acabada de néixer i refugiada, potser en un moviment desesperat, a l'empara d'una parella sentimental amb la qual semblava compondre un contrast tan marcat com el de Gelsomina i Zampano, Maud Dowley va acabar convertint-se en focus d’atracció local a través de les seves postals artesanals i en figura d'interès per a uns cercles artístics interessats en el primitivisme i la veritat del traç sorgit al marge de les acadèmies.

Amb aquest material biogràfic de partida i dos actors (Sally Hawkins i Ethan Hawke) abocats a un d'aquests treballs de composició que obliguen a trencar la gestualitat natural, Maudie podia haver resultat un treball rutinari, lacrimogen i manipulador, però la directora irlandesa Aisling Walsh i el seu repartiment afronten el projecte amb una sensibilitat i una energia fora de patrons. El que sembla importar aquí, a més del contrast entre una qualitat lumínica de mestre flamenc i l'esclat cromàtic de la pintura, és la ressonància emocional de cada petit moment i l'eloqüència del gest.