2017.02.17 - BERLÍN 2017: L'òpera prima de Carla Simón és una pel·lícula intimista i autobiogràfica que aborda la dificultat de l'adaptació i de l'acceptació del dolor i de la dura realitat per part d'una nena

Carla Simón ens ofereix en la seva primera pel·lícula, Estiu 1993, seleccionada a competició a la secció Generation KPlus de la Berlinale 2017, un tros importantíssim de la seva vida. Un moment dolorós, difícil i especial que va canviar la seva existència per sempre: els seus pares havien mort i ella, amb tot just sis anys, va haver d’integrar-se en una família adoptiva i alhora anava assumint la pèrdua de la biològica. Un tràngol que aquest film mostra amb delicadesa i amb detalls que ens van traslladant al món de la infància, amb les seves angoixes i els seus racons, on no tot és felicitat, riure i joc.

La pel·lícula, escrita per la mateixa directora a partir dels seus records i sensacions, està protagonitzada per la petita Laia Artigas, que encarna la Frida, i els adults Bruna Cusí (Incerta glòria) i David Verdaguer (10.000 km), en el rol dels oncles de la nena que l'acullen després de la mort de la mare de la petita. Aquesta parella, alhora, té la seva pròpia filla, una criatura més petita que la Frida, que accepta amb els braços oberts i sense gelosia la seva nouvinguda germana, mentre aquesta no acaba d'encaixar en la seva llar que l'acull.

Simón, dotada d'un talent excepcional per comprendre els nens, posa la càmera a la seva altura i, a través de la mirada del personatge de la Frida, ens transmet el seu malestar, aquest nus a la gola que ofega la nena durant el primer estiu que viu amb els seus oncles convertits en pares. Però ho fa amb silencis, amb petites anècdotes, amb mirades fugisseres, amb alguna abraçada robada i revivint entremaliadures que, contaminades d'incomprensió cap al que passa, poden resultar nocives per a tercers.

Així mateix, els profunds afecte i respecte que sent la directora pels seus personatges queden plasmats en les escenes alegres del film, algunes improvisades i regalades per les joveníssimes actrius, que actuen amb una naturalitat contagiosa. La cineasta ens introdueix així en la intimitat d'aquesta família, amb les seves tasques domèstiques i aquest callat temor que la construcció de la nova llar no arribi a bon port.

Aquí es parla de dol, de dolor i d'acceptació, d'aprendre a gestionar les emocions potser molt abans del previst. I, com bé mostra el film, de vegades els adults ens oblidem que els nens són més oberts, desperts i intel·ligents del que ens pensem, i parlem davant d'ells sobre temes espinosos creient que no se n'assabenten: ens oblidem, com diu la dita, que "hi ha roba estesa".

Un altre tema que aborda Estiu 1993, d'una forma tangencial, ja que mai s’esmenta, és la sida (també tractat per Simón en el seu documental Born Positive), que a principi de la dècada dels noranta encara era una por estesa i estigmatitzada: els pares de la cineasta van morir víctimes d'aquesta pandèmia. [---]