La beneiteria del gest que François Cluzet imprimeix al protagonista encaixa harmònicament amb una aposta d'estil acusadament minimalista
Sense feina i en procés de reconstrucció personal, de reunió en reunió d'Alcohòlics Anònims, Duval, el protagonista d'aquesta història, rep una d'aquestes ofertes de feina que confirmen la contemporània vigència d’allò kafkià: transcriure, amb la màxima objectivitat notarial, els enregistraments d'una sèrie de trucades interceptades. La beneiteria del gest que François Cluzet imprimeix al seu personatge encaixa harmònicament amb una aposta d'estil acusadament minimalista, que és, alhora, la gran fortalesa d'una pel·lícula que sap capturar l'opressiva asèpsia dels nous entorns laborals i el punt feble d’aquest thriller, que, per la seva autoimposada naturalesa subtractiva, no habilita angles cecs per camuflar les claus del seu enigma.
En el seu debut com a director, Thomas Kruithof sembla guiar-se pel referent del thriller paranoic dels 70, amb La conversación (1974) de Francis Ford Coppola com a model preferent. Quan la trama enfronta el protagonista amb una gravació en què escolta la seva pròpia veu, el substrat kafkià comença a flirtejar amb els obsessius jocs de desdoblament proposats per Philip K. Dick. Testigo, no obstant això, no aconsegueix preservar per gaire temps el seu joc d'incerteses i, en els seus trams finals, acaba per sucumbir a certes mecàniques de thriller molt més convencional i previsible del que s'anticipava. Això no obstant, l'òpera prima de Kruithof pot presumir d'un considerable toc de distinció en una zona equidistant de la tradició del polar i de la contemporània tendència del cinema europeu de mimetitzar rutinàriament models nord-americans.
Jordi Costa – Cultura.elpais.com |