BERLÍN 2016: Ivo M. Ferreira presenta a Berlín una pel·lícula parlada, basada en la correspondència d'un metge i marit enamorat, destinat a Angola el 1971

Com una carta que arriba a la bústia, Cartas da guerra, del portuguès Ivo M. Ferreira, en competició al 66è Festival de Berlín, es presenta com una agradable sorpresa; quan l’obrim, també deixa al cor una mica d’escalfor i una punxada d'emoció.

La sorpresa és deguda sobretot al fet que la pel·lícula, basada en una col·lecció publicada el 2005 que reuneix les cartes escrites el 1971 per António Lobo Antunes, un metge destinat a Angola durant la guerra colonial portuguesa, a la seva dona embarassada, no és una adaptació en el sentit clàssic de la paraula, entesa com una simple posada en escena del contingut del text. Al principi de la pel·lícula, fins i tot ens desconcerta que la lectura de les cartes, començada per la veu del marit (Miguel Nunes) i continuada per la de la dona (Margarida Vila-Nova) fins al final de la pel·lícula, no s'aturi després dels primers minuts per cedir el pas a diàlegs; però les imatges en blanc i negre que desfilen davant dels nostres ulls, fragments de la vida dels soldats, són tan magnífiques, i els sons i la música estan tan ben integrats en el relat, que l'harmonia creada entre les imatges i la veu no triga a atrapar l'espectador.

El que aconsegueix fins i tot subjugar-nos, ràpidament, és la força del llaç amorós que és el cor palpitant de la pel·lícula, la fusió que s'opera entre el que tenim davant els ulls i la veu de la dona, deixada enrere a Portugal, llegint les cartes del seu marit, amant apassionat i futur pare del fill que ella espera; ell, en canvi, des d'allà lluny, li parla d'ella, d'ella i del nadó. A més, aquesta pel·lícula epistolar no té trama pròpiament dita. El que veiem, abans de res, no és exactament el contingut de les cartes, ni tampoc el context de la seva escriptura (que segueix, certament, la cronologia de l'estada a Angola del metge), complementada pel jove exiliat amb l'escriptura d'una novel·la. L'eix al voltant del qual s'articula la pel·lícula és aquest sentiment absolut, aquesta passió inextingible que es manifesta igualment com solitud, esperança, espera insuportable, desig urgent -tot això expressat en una prosa candent que és en realitat obra de Ferreira i el seu coguionista, Edgar Medina-. El que Cartas da guerra evoca en primer lloc és una presència; una copresència, d'un ésser a un altre però també d'una època a la nostra, i de milers de vides perdudes a tots aquells que s'han vist amputats, lluny d'Angola.

Així doncs, el film que porta una vegada més la productora lisboeta O Som ea Fúria a representar el cinema lusità a Berlín, després de l'èxit de Tabu, de Miguel Gomes (que també era un tercer llargmetratge de ficció), és un relat africà, a més d'una bella història d'amor, que ens recorda emotivament les tragèdies colonials del segle passat.