‘Mal de pierres’: a la recerca febril de l'amor absolut
CANES 2016: Nicole García presenta un relat d'encant una mica antiquat però molt eficaç que ofereix a Marion Cotillard un paper que val el seu pes en or
No, el cinema d'autor d'alt nivell de la nostra època no consisteix només en efectes bumerang, immersions, llustre resplendent, narracions passades de moda o cuina de gèneres. Com ho demostra també amb el seu personal estil el venerable Ken Loach, l'art de la posada en escena s'acomoda així mateix amb total comoditat en receptes clàssiques per poc que es tingui a mà una història excel·lent, sinceritat i un actor de talent. Aquest és justament el cas de Mal de pierres, dirigida per Nicole García i projectada en la competició del festival de Canes: una obra impecablement orquestrada per la directora respecte als cànons d'un melodrama de final impactant sobre el destí d'una dona que busca desesperadament l'amor total en una àrea rural de la França dels anys 50 i 60. Una figura feminista commovedora que procedeix de l'adaptació de la novel·la de Milena Agus i de la qual s'apropia Marion Cotillard per sumar a la seva carrera una altra gran interpretació d'una dona sobre la qual, com ja és habitual en la seva trajectòria, planeja l'ombra de la fatalitat.
"No l’enganyaré: està malalta. Són els nervis. No està boja. És que necessita un home en la seva vida". Així presenta la mare de Gabrielle a José (encarnat a la perfecció per Alex Brendemühl), un treballador estacional català exiliat al sud rural francès, la mà de la seva filla gran i l'ajuda econòmica que l'acompanya. La jove accepta, és clar: no té elecció, és casar-se o acabar internada a Marsella. L'acceptació té lloc amb un intercanvi de promeses bastant particular: "No em ficaré al llit amb vostè, no l'estimaré mai; -Jo tampoc l'estimo a vostè". Val a dir que Gabrielle està exaltada i oprimida fins a un extrem inquietant per a la seva família, de la petita burgesia; la dona s'ofereix al professor del poble mitjançant una carta incendiada i sense pudor ("el principal és que vostè entri en mi") i després l’humilia en públic davant el seu rebuig avergonyit abans d'escapar i caure adormida en una fossa en la qual la troben l’endemà al matí. La curiosa parella, en fi, s'instal·la a La Ciotat, a la vora de la mar, separats per un abisme sentimental i sexual que no transiten més que una vegada, per pura curiositat i sense cap plaer. Enviada als Alps perquè li curin els ronyons, la malenconiosa Gabrielle trobarà per fi una vàlvula d'escapament a la seva febre passional en la seva trobada fugitiva amb un altre pacient, André Sauvage (Louis Garrel), tinent que torna de la guerra a Indoxina amb seriosos problemes de salut. Consumida d'amor, Gabrielle albergarà les més grans esperances i obsessions i patirà la desil·lusió i la resignació més cruels amb un naixement, flanquejada pel seu espòs, lacònicament afectuós i pacient secretament de la situació. 17 anys després (l'epíleg tanca el flashforward amb què arrenca en forma de teaser el film), alguna cosa inesperada passarà.
Tot i que el guió de la mateixa directora juntament amb Jacques Fieschi i Natalie Carter és sòlid, Mal de pierres progressa a vegades de manera massa "senyalitzada" i el personatge del tinent no té prou espai per adquirir la mateixa profunditat que els altres dos protagonistes; amb tot, la justícia del retrat de la solitud i del malestar interior d'una dona de sentiments desbordants prima sobre els defectes d'una cinta la posada en escena de la qual llueix una fluïdesa bella característica d'un academicisme que s'assumeix amb total serenitat. Una elegància discreta i sostinguda que aclareix el camp al més gran aprofitament del tumult d'un cor, d'un cos i d'una ànima incendiats d'amor i d'absolut.
Fabien Lemercier – Cineuropa.org
|