CRÍTICA
L'última entrevista
Els tres protagonistes, un col·laboracionista francès, una jueva russa de l'aristocràcia i un alt càrrec de les SS, reflexionen des d'una dimensió paral·lela sobre les seves conductes
L'actitud de l'ésser humà al voltant de la tragèdia més important de l'Edat Contemporània, l'holocaust jueu en mans dels nazis, és un tema tan inabastable, tan poc donat al punt i final, que tot i l'enorme quantitat de pel·lícules (i de llibres) sobre la seva sinistra història, encara queden escletxes soltes, ètiques i estètiques, per poder abordar-la. Així ho va demostrar fa dos anys l'hongarès László Nemes a El hijo de Saúl, a través d'un repte visual, de punt de vista i de so, als tabús de representació del Claude Lanzmann de Shoah. I així ho manifesta el veterà director rus Andrei Konchalovski amb Paraíso, la seva nova pel·lícula, per mitjà d'una sèrie d'entrevistes en forma de Judici Final sobre la Solució Final.
Rodada en un blanc i negre més proper al de Michael Haneke a La cinta blanca, gèlid i poc contrastat, que al més estètic de Steven Spielberg a La lista de Schindler, Paraíso afegeix a més un estret format clàssic en 1,37:1, no gaire acostumat avui dia, ideal per a les seqüències de les entrevistes, que a més van acompanyades de bruscos talls entre frases, i simulacres de defectes de so en aquests salts, amb les quals Konchalovski afegeix un plus d'analítica novetat de consciències. Els tres protagonistes, un col·laboracionista francès, una jueva russa de l'aristocràcia, i un alt càrrec de les SS, reflexionen des d'una dimensió paral·lela sobre les seves conductes. Alguns de cara; d’altres, amb evasives, potser tan sinceres com trastocades.
I, entremig, l'amarg relat de la barbàrie, primer a França, entre la resistència i la cooperació, i després al camp d'extermini, amb duríssimes seqüències, encara que gairebé més mentals que físiques. Com no podia ser d'una altra manera, per la quantitat, totes aquestes actituds evoquen en part situacions i anàlisis de pel·lícules anteriors tan diferents com Kapò, de Gillo Pontecorvo, Shoah, de Lanzmann, o La zona gris, de Tim Blake Nelson. Però potser la novetat està en el fet que, alhora que es narren els fets, s’autoanalitzen les culpes. Des d'un destí incert, les mateixes criatures avaluen allò experimentat com cap altre podria fer-ho. Simplement perquè aquest altre, és a dir, nosaltres, no ens vam veure en aquella punyent tessitura de què fer en cada moment.
Javier Ocaña – Cultura.elpais.com
|