CRÍTICA

Tercer llargmetratge del belga Olivier Ringer, cineasta especialment concernit amb la relació entre els seus protagonistes i el món natural

El dia del seu aniversari Cathy rep dos regals que són, de fet, sengles manifestacions de filosofies de vida incompatibles: les que identifiquen els seus pares separats. La seva mare li fa entrega d'un iPhone, que la càmera registra com si el product placement fos un gest obscè. El seu pare li regala un ou fecundat i una incubadora. Contra el que podria inferir-se d'aquest punt de partida, Ocells de pas no deixa l'espectador exposat a una insistent brisa maniquea, sinó que, a poc a poc, va revelant-se com feliç anomalia: una pel·lícula per a menors que reivindica l'emancipació d'una mirada infantil sense haver de convertir les figures adultes en antagonistes de clixé.

Tercer llargmetratge del belga Olivier Ringer, cineasta especialment concernit amb la relació entre els seus protagonistes i el món natural, Ocells de pas parteix del triangle d'afectes que uneix dues nenes, una d'elles afligida d'una miopatia que l'obliga a desplaçar-se en cadira de rodes, amb l'aneguet que naixerà d'aquest regal d'aniversari que no va ser excentricitat imprudent, sinó desencadenant d'una aventura transformadora. Si un es para a imaginar el que hauria pogut fer la indústria cinematogràfica dominant amb aquest material de partida se li posen els pèls de punta.

Ocells de pas és un treball executat amb la seguretat de qui té tan clar el seu to que sap que la tendresa mai se li declinarà en tendrisme i molt menys en cursileria. Ringer sap gestionar tan bé la tesió narrativa -la seqüència de l’ardu rescat de l'ànec a la banyera, amb les nenes connectades per via telefònica- com l'alleujament dramàtic -el pla que mostra la coincidència de les dues nenes en un mateix autobús-, sense forçar res en un discurs que qüestiona la sobreprotecció de la infància.