CRÍTICA

Ricardo Darín i Leo Sbaraglia treuen espurnes en aquest atrapant thriller situat a la Patagònia

Un misteriós ermità que viu en un remot paratge muntanyenc, conflictes familiars irresolts, una milionària herència en disputa, un passat boirós: tot en l'argument està servit perquè Nieve negra resulti atrapant. Són elements clàssics amb els quals el director i guionista Martín Hodara -en la seva opera prima en solitari- i Leonel D'Agostino -el coguionista- armen un efectiu còctel de tragèdia i suspens.

Per descomptat, sempre ajuda comptar amb Ricardo Darín com un dels protagonistes. Seria redundant insistir aquí a assenyalar les seves virtuts o el seu carisma; n'hi ha prou amb dir que una vegada més posa aquestes qualitats al servei de Salvador, aquest home esquerp i solitari barallat amb el món, exiliat entre boscos i roques. Sí, en canvi, cal assenyalar el progrés de Leonardo Sbaraglia, que en els últims anys ha crescut molt interpretativament, i mostra les eines necessàries per fer contrapès en el duel actoral amb Darín.

Perquè això és una venjança entre Salvador i Marcos, el seu germà petit, que reapareix després de molts anys a l'exterior per enterrar les cendres del seu pare i convèncer el seu germà de vendre les terres que van heretar. La testimoni d'aquest mà a mà és Laura, la dona de Marcos (l'espanyola Laia Costa), gairebé una representant dels espectadors a la pantalla: ella sap el mateix que nosaltres sobre el retorçat vincle entre aquests dos germans.

Un element clau per potenciar aquest drama familiar carregat de flashbacks és el context: l'imponent paisatge de serralada -se suposa que és la Patagònia, però en realitat va ser filmada als Pirineus- és l'equivalent natural del personatge de Darín pel seu misteri i la seva hostilitat , tempesta de neu inclosa. És un marc que crea un clima semblant al dels policials negres nòrdics, tan de moda a partir de Henning Mankell i el seu inspector Wallander.

Hi ha un taló d'Aquil·les, i és aquesta fórmula -en la qual tan seguit cauen justament els policials- de fer que la història faci un gir sorprenent, que sorprengui i alhora ho expliqui tot. Un recurs efectista que resta profunditat dramàtica i circumscriu Nieve negra a la rúbrica de pel·lícules que es limiten a explicar bé una història i entretenir. Però demanar més potser és massa exigència.