CRÍTICA

El genocidi armeni continua sent una assignatura pendent per a la història, la justícia i també per al cinema. Robert Guédiguian, d'ascendència armènia ell mateix, fa un plantejament molt ambiciós per parlar sobre això en dos temps i en diversos plans de comprensió, posant en perspectiva les reaparicions periòdiques de moviments reivindicatius que han posat en pràctica la lluita armada i reflexionant sobre la seva legitimitat i sobre les víctimes innocents ocasionals, inspirant la seva ficció en fets reals i sobretot, lliurement, en el llibre autobiogràfic del periodista espanyol José Antonio Gurriarán, que va ser víctima d'un atemptat de l'Exèrcit Secret Armeni d'Alliberament a Madrid a principis dels anys 80.

La pel·lícula es remunta als anys 20 a Berlín, on reconstrueix en un bellíssim blanc i negre el judici a un activista, absolt d'executar un polític turc relacionat directament amb el genocidi, i després als 80, a París, Marsella i Beirut, per retrobar un nou grup armat i una de les víctimes accidentals d'un atemptat, entestat a conèixer els culpables de la seva desgràcia i a comprendre les seves raons. L'afany didàctic multiplica els punts de vista, confrontant els de diferents generacions, els de contraposades faccions ideològiques i el de la víctima, de manera que l'emoció fluctua entre moments inspirats, ben articulats sobre els intèrprets, amb d’altres llastats per excessives explicacions, la qual cosa capgira puntualment la fluïdesa narrativa i la lògica dramàtica.

+ L'habitual empatia d'Ariane Ascaride, anteposant les emocions i els afectes a altres consideracions ideològiques.

- L'escenificació de la dialèctica sobre les diferents postures davant la lluita armada i les seves conseqüències.