CRÍTICA

El veterà cineasta experimental Ado Arrietta estrena la seva versió onírica del conte dels germans Grimm després de 25 anys sense rodar un llargmetratge

Adolfo Arrieta (Madrid, 1942) ha tornat. I amb ell totes les seves personalitats: Udolfo Arrieta, Adolpho Arrietta, Adorfo Arrietta... "Com que allò d'Adorfo no va quallar, m'he quedat amb Ado Arrietta. Em sembla més comercial", i riu. El veterà cineasta experimental, director de culte que col·lecciona una legió de seguidors a la cinefília mundial, no ha perdut gens del seu amor per la poesia, els contes i els àngels. I això ho demostra a Belle Dormant, la seva versió de la història dels germans Grimm, amb filosa somnífera, prínceps, bruixes i fades i un segle d'un regne sencer adormit inclosos. Des de Flammes (1978), Arrietta no havia comptat amb un pressupost gran, que li ha permès una producció professional en escenaris naturals de Bretanya i actors com Niels Schneider, Mathieu Amalric o Serge Bozon, l'irreverent director francès que aquí es posa davant de la càmera. És també el retorn del director al llarg de ficció des de Merlín (1991), perquè aquests anys ha estat dedicat a documentals, curtmetratges i encàrrecs. "Per a mi ha estat un rodatge heroic, perquè m'havia de llevar molt d’hora. Em vaig haver d’aclimatar ràpid". Encara que de seguida puntualitza: "En el fons, no crec que hi hagi diferències entre l'underground i aquesta filmació. Jo ho veig com la meva altra passió, la pintura. Veus les pinzellades que falten i les executes. Fer cinema no és res especial".

Al festival de cinema europeu de Sevilla, on s'estrena la pel·lícula a Espanya, el director encara recorda com el va impressionar de nen aquell conte: "Em fascinava aquell somni d'un segle d'un regnat i els seus habitants, a l'espera que un príncep besi la princesa. Era una cosa que avui definiria com d'Albert Einstein: un temps detingut per a uns, la vida segueix per a altres". Aquest to poètic, aquests jocs amb l'oníric i el temps, el relacionen amb Jean Cocteau. A la seva arribada a París a inicis de 1968, Arrietta va conèixer Jean Marais, protagonista de les pel·lícules de Cocteau i la seva amant. "Mai em consideraré deixeble de Cocteau, però em fascina. De nen vaig veure el seu Orfeo. És que jo no anava a l'escola, m'escapava i veia cinema. De tot tipus. Després vaig llegir les seves obres de teatre i la seva poesia i em va marcar l'ànima".

Arrietta confessa que li agradaria alguna cosa diferent, com un musical. "Però acabaria donant-li el meu estil oníric. Mira, m'encanta Agatha Christie, i si la s'adaptés sóc conscient que la portaria al meu terreny". I no l’ha frustrat no fer més cinema? "No, he fet el que he volgut... i per això m'he arruïnat diverses vegades". A París es va mudar per diverses raons: "Era una ciutat molt més estimulant que Madrid. A França els havien agradat molt els meus dos primers curts, especialment als crítics de Cahiers du cinéma, dels quals em vaig fer amic. I me n’hi vaig anar. Per diversió, per seguir amb Javier Grandes, el meu amic i actor fetitxe. El franquisme era asfixiant".

Com a creador, defensa un cinema poesia, quelcom avui cada vegada més clandestí. "Perquè vivim de l'imperi de l'audiovisual. Allà on vas hi ha pantalles. Ningú llegeix, menys encara poesia. Una desgràcia, perquè és per tot arreu: només cal saber descobrir-la. Mira Belle Dormant, als nens els encanta per la seva atmosfera i la seva lírica, perquè té gust de poesia". La pel·lícula s'estrena a França el 28 de desembre i a Espanya a inicis de 2017. "Ja estic preparant la nova. He agafat ritme, però no vull explicar de què va, que em roben la idea". Una cosa és ser oníric i una altra, il·lús.