|
|
CRÍTICA
La professionalitat de l’impersonal
Malgrat la seva joventut, hi ha molt d'ofici, control i saviesa narrativa i visual en el director Fernando González Molina. Però no hi ha brillantor
Amb tot just quatre pel·lícules, i sense escriure una sola línia, Fernando González Molina s'ha convertit en el narrador més reeixit de l'últim cinema espanyol, en el director perfecte d'una sèrie de triomfadores novel·les que, en principi, poc s'assemblen, però que en el seu pas al cinema han adquirit sota el seu control la imatge, l'estatus i el to més idonis perquè aquestes pel·lícules fossin les perfectes filles cinematogràfiques, comercialment parlant, de les seves victorioses mares literàries. Això no vol dir que les seves pel·lícules siguin bones. Malgrat la seva joventut, hi ha molt d'ofici, control i saviesa narrativa i visual, tenint en compte a qui van dirigides. Però no hi ha brillantor.
Tres metros sobre el cielo i Tengo ganas de ti, novel·les de Federico Moccia adaptades per Ramón Salazar; Palmeras en la nieve, novel·la de Luz Gabás adaptada per Sergio G. Sánchez, i El guardián invisible, novel·la de Dolores Redondo adaptada per Luiso Berdejo, comparteixen González Molina com a director. També el triomf a taquilla de les tres primeres, i el presumible de la quarta. El guardián invisible, que mai es fa llarga, encara que ho sigui, és polida, té un excel·lent ritme i una posada en escena d'artesà, impersonal però efectiu. No hi ha autoria, i probablement ningú la hi demani. És a dir, malgrat els seus variats paral·lelismes (crims en sèrie, ambient sinistre, influència de l'entorn, policies patris...), no és La isla mínima.
El retrat de rols és bo, i les trames sobre el passat dels personatges, fonamentalment el de la dona policia protagonista, enriqueixen. No obstant això, la pel·lícula resulta de vegades massa retòrica i repetida en la seva parafernàlia del llenguatge policial, amb tots aquests enllaços entre frases ("si bé..."; "per la resta...", i d’altres de l'estil), tan forçats gramaticalment i tan poc col·loquials, que a més porten certs intèrprets a verbalitzar els textos amb impostura, gairebé declamant-los.
La producció, l'empaquetatge de la música de Fernando Velázquez i l'enigmàtica bellesa de l'entorn del Baztán atorguen sabor i olor a la intriga, que sempre flueix bé. Però, com a contrapartida, mai es força l'element social, clau en la història, al qual li falta ambigüitat, incomoditat, duresa. I l'element màgic, el més discutible, pot ser que sumi en el llenguatge d'una novel·la, prest a la imaginació del lector, però sempre resta en el de la pel·lícula, potser impossible de resoldre visualment.
El guardián invisible és una pel·lícula molt professional, que sap al que va. I també massa acadèmica, fins i tot en les pistes sobre la identitat del culpable, que, per poc que hi hagi espectadors llestos, endevinaran des de massa aviat.
Javier Ocaña – elpaís.com
|