CRÍTICA

‘Keeper’ o el borrascós pas de l'adolescència a l'edat adulta

LOCARNO 2015: La pel·lícula de Guillaume Senez, estrenada a escala mundial en la secció ‘Cineastes del present’ del festival de cinema de Locarno, va sorprendre i commoure

Keeper és el primer llargmetratge del director de Brussel·les Guillaume Senez, una coproducció entre Bèlgica, Suïssa i França i un retrat sense concessions, intens i violent, de l'adolescència. La cinta s'ha estrenat a escala mundial en la secció ‘Cineastes del present’ del festival de cinema de Locarno, sorprenent i fascinant el públic gràcies al seu enfocament realista i al mateix temps sublim des del punt de vista estètic (magnífica la fotografia de Denis Jutzeler). Guillaume Senez s'endinsa sense por en un món en què tot sembla encara possible, cruelment bell i increïblement complex. Darrere l’aparent fragilitat i la inconsciència dels seus personatges s'amaga una impressionant necessitat d'amor, una recerca incessant de l'absolut que els porta a triar coses que poden semblar absurdes, al límit de la bogeria.

Maxime (grandiós Kacey Mottet Klein) i Mélanie (sorprenent Galatea Bellugi) estan enamorats, es busquen i es descobreixen, amb tosquedat però amb intensitat. Un dia, Mélanie descobreix que espera un fill i Max, després d'un primer moment de paràlisi, decideix afrontar, a la seva manera, la situació. La decisió està presa, volen tenir el fill, tot i que tenen només 15 anys i compten amb una oposició categòrica per part de la mare de Mélanie. La jove parella, per tant, ha d’afrontar les conseqüències d'una elecció dura i radical. Guillaume Senez evita amb mestria el parany del sentimentalisme optant per un enfocament realista, directe i sense floritures. Keeper és una història commovedora, no hi ha dubte, però mai resulta emotivament excessiva. El que interessa al nostre director de Brussel·les és la "veritat" del moment, l'espontaneïtat d'una interpretació impregnada de vida per part dels seus actors protagonistes. El primer llargmetratge de Guillaume Senez neix, en efecte, de les vivències del mateix director i dels seus actors, en una mena de melting pot emotiu que s'enriqueix contínuament. Les emocions expressades amb increïble justícia pels protagonistes són un reflex (in)voluntari del seu bagatge emotiu i dels seus mons interiors. La realitat es barreja de manera seductora amb la ficció en una recerca constant d'immediatesa i autenticitat. Resulta difícil no pensar en directors com Alain Tanner, els germans Dardenne o Mike Leigh, tossuts exploradors d'un realisme cinematogràfic directe enriquit per una investigació estètica de vegades sublim. Keeper no és només una pel·lícula sobre l'adolescència, període de la vida en què la lleugeresa es tenyeix d'incomprensible violència, sinó també i sobretot una obra sobre la paternitat o, més aviat, sobre la impossibilitat de ser pare. Max voldria assumir el seu paper, afrontant una situació que en un primer moment el va paralitzar però no pot: la societat li imposa allunyar-se, deixant a la seva mare i solament a la seva mare el dret de decidir. Keeper parla de passió, de la recerca de l'absolut malgrat els problemes d'una realitat que sovint resulta massa dura. Una pel·lícula commovedora i violentament atractiva.