CRÍTICA

La primera comèdia del 15M

A mitjan anys 90, l'equip creatiu format pel director Manuel Gómez Pereira i els guionistes Joaquín Oristrell, Yolanda García Serrano i Juan Luis Iborra van revolucionar i van modernitzar la comèdia espanyola, tant en la forma (la utilització de plans més elaborats que defugien el concepte teatral) com en el fons (la introducció de personatges que, fins it tot dins el vodevil, fugien dels estereotips del sainet). Es por tu bien se'ns presenta com l'hereva més evident d'aquells anys de pel·lícules com Salsa rosa o ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo? i, molt especialment, Todos los hombres sois iguales.

Com en la pel·lícula de 1994, ens trobem davant d'un trio protagonista format per homes incapaços d'assumir la sexualitat femenina que, en aquest cas, no resideix en les seves parelles, sinó en les seves filles. S'estableix així la pugna entre l'autodenominat grup dels "Supercuñados" (quin gran títol hauria estat!) I la seva mil·lenista descendència. Bé sigui per sexe o per edat, els guionistes Burque i Gatell brillen més en el retrat dels cinquantins (el bèstia Roberto Álamo, el comprensiu Javier Cámara i l'adinerat José Coronado) que en el de les adolescents. No obstant això, tots els focus es dirigiran a un fantàstic José Coronado com a membre d'això que avui es diu (ehem) ultracentrisme, i les seves discussions amb Miki Esparbé i Silvia Alonso, en el que probablement constitueix un dels retrats més sagaços de l'Espanya de l'últim lustre.

I és que si bé és cert que des del 15M molts han intentat captar l'esperit dels anomenats "indignats", la gran majoria han abusat d'unes ínfules de transcendència tan grandiloqüents com injustes amb bona part de la societat. Molt més modestament, Es por tu bien revela el molt que té l'actual conjuntura política de lluita intergeneracional i la seva còmica resolució en l'esperança que el futur ens ofereixi dies més consensuats.