CRÍTICA
Raúl Arévalo també sap dirigir
Arévalo acaba de complir un somni ajornat: dirigir una trama pròpia, sense reservar-se cap paper. I li ha sortit bé
Em va costar assimilar quan vaig deixar de ser un nen que les pel·lícules no eren reals (beneïda sigui aquesta irrealitat) i que no les feien els actors i les actrius, sinó algú que no apareixia a la pantalla i que rebia el títol de director. Les històries que ens explicaven se’ls havien ocorregut als guionistes i la responsabilitat que les imatges, els sons, les paraules, la música, el que passava davant de nosaltres, el que ens transmetien els intèrprets, ens provoqués sensacions, somni i identificació emocional, pertanyia a una persona que no veiem mai, a aquests invisibles arquitectes de la màgia.
I alguns d'aquests grans mags com Alfred Hitchcock aparentaven menysprear els actors o titllar-los de ramat que pots manipular, i d’altres confessaven que el treball d'aquests, la seva capacitat per hipnotitzar els espectadors, atorgar veracitat als seus personatges, era allò fonamental en el cinema.
I què pensen els actors? Imagino que la majoria aspiren a fer la seva feina amb professionalitat, a atorgar vida, creativitat i atractiu a aquesta gent que ha nascut al cap d'una altra persona, a intuir el que desitja el director o a seguir escrupolosament les seves ordres. Suposo que acaben sabent moltes coses de tota la maquinària que fa possible les pel·lícules. Fins i tot poden sentir la temptació de dirigir-les ells mateixos, la necessitat de narrar històries pròpies.
I pot passar que descobreixin que no estaven tan dotats per dur a bon port la seva aposta, que això de dirigir cinema pot ser encara més complex que interpretar-lo. I segueixen a la seva. En algun cas no els permeten la continuïtat. Per raons atroces en el cas de l’eximi actor Charles Laughton. Va dirigir la lírica, tenebrosa i genial La noche del cazador. Va ser un fracàs comercial. No va tornar a intentar-ho.
Raúl Arévalo és un actor jove, però ja té una filmografia llarga. A vegades m'agrada la seva feina, d’altres no. I acaba de complir un somni ajornat: dirigir una trama pròpia, sense reservar-se cap paper. I li ha sortit bé. Tarde para la ira és dura i realista, posseeix atmosfera i un to tèrbol i aconseguit. Els personatges fan olor de carrer i de supervivència, els diàlegs i les situacions són creïbles. És una pel·lícula amb olor i sabor, meritòria, amb un director que té clar el que vol narrar i ho explica bé. I hi ha moments de defalliment, però seria injust acarnissar-s’hi. És una primera pel·lícula que no ho sembla, voluntàriament bruta, amb una violència que la sents, que és real, habitada per gent que sempre ho ha tingut cru, per traïcions i una venjança cuinada lentament, amb impossible final feliç per a ningú.
I Arévalo, que sap molt d'interpretació, ha escollit amb cura el seu repartiment, amb un privilegiat olfacte cap als secundaris. La seqüència que més m'agrada transcorre en un gimnàs i la coprotagonitza un actor molt bo, Manolo Solo. Interpreta amb veu de nas un pocavergonya professional. I em costa molt identificar aquest camaleó amb el senyor que interpretava al jutge Ruz a B, la película, sobre Bárcenas, aquella terrorífica pel·lícula que malauradament no ha vist gairebé ningú. Amb l'excel·lent Antonio de la Torre començo a tenir un problema i és que a un actor amb molts registres l'encasellin des de fa temps en personatges turmentats, feréstecs, patològics. Ho fa modèlicament, però em comença a assaltar la molesta sensació de déjà vu. Suposo que Arévalo continuarà dirigint. Sap fer-ho.
Carlos Boyero – Elpais.com
|