SILENCIO

Títol original: Silence Direcció: Martin Scorsese Guió: Jay Cocks, Martin Scorsese (novel·la: Shusaku Endo) País: EUA Durada: 159 min Any: 2016 Gènere: Drama Interpretació: Andrew Garfield, Adam Driver, Liam Neeson, Ciarán Hinds, Issei Ogata, Tadanobu Asano, Shin'ya Tsukamoto, Ryô Kase, Sabu (AKA Hiroyuki Tanaka), Nana Komatsu, Yôsuke Kubozuka, Yoshi Oida, Ten Miyazawa Música: Kim Allen Kluge, Kathryn Kluge Fotografia: Rodrigo Prieto Distribuïdora: Dea Planeta Estrena a Espanya: 6/6/2017

No recomanada per a menors de 16 anys

Doblada en castellà

SINOPSI

Segona meitat del segle XVII. Dos jesuïtes portuguesos viatgen al Japó a la recerca d'un missioner que, després de ser perseguit i torturat, ha renunciat a la seva fe. Ells mateixos viuran el suplici i la violència amb què els japonesos reben els cristians. Adaptació de la novel·la de Shusaku Endo.

(Filmaffinity.com)

CRÍTICA

L'última temptació de Scorsese

"El secret ha convertit els seus rostres en màscares", se sent a la pel·lícula amb la qual Martin Scorsese torna gairebé 30 anys després de la ferida de La última tentación de Cristo. La frase, a la seva manera, col·loca el brillant esforç del director en un estrany i virtuós punt d'equilibri entre la febre i l'èxtasi on el que es discuteix és la distància que hi ha entre la representació i la realitat, entre la veritat i la mentida. I això en el límit mateix del discutible, del pronunciable. Entre la fe i la raó. Poques vegades abans, el responsable de Taxi driver s'havia exigit a si mateix tanta sobrietat en la puntual descripció d'una pregunta que afecta tant el seu propi ofici, el de cineasta, el de fabricant de màscares, com, en to molt més greu, la pròpia vida. Qualsevol d’elles.

Silencio -així es titula una de les més elegants i intenses pel·lícules fins ara del director [...]- reconstrueix el camí de dos jesuïtes al segle XVII des de Portugal fins al Japó, des del martiri fins a la traïció, des de l'absoluta negació de l'enemic fins potser l'íntima comunió amb ell. I així fins a convertir-se no només en una profunda i dolorosa reflexió sobre la fe, el silenci de Déu (o la ceguesa dels homes, segons es miri) o el perdó, sinó, molt més oportú ara, la mateixa comunicació entre universos, creences. Es parla de fe quan en realitat tot l'esforç es concentra a reivindicar el valor de la raó; es discuteix de Déu, quan el que pateix és l'home. Es pot estimar Déu i renunciar a l'home? Quin és el sentit últim d'aquesta estranya paradoxa que el temps ha anomenat sacrifici? I així.

La pel·lícula pren com a referència la novel·la homònima de l'autor japonès Shusaku Endo que ja va viure dues adaptacions a la pantalla. La primera la va firmar Masahiro Shinoda i va ser presentada a Canes el 1971. La segona, del portuguès Joao Mario Grilo, data de 1994. Scorsese i el guionista Jay Cocks plantegen la pel·lícula com un viatge. Dos sacerdots (Andrew Garfield i Adam Driver) reben la trista i confusa notícia de l'apostasia del seu mentor (Liam Neeson). El que va ser el seu guia espiritual, diuen, ha renegat del seu credo i viu al Japó aliè a les exigències de la seva antiga Església. El que segueix no pot ser més que un descens al cor mateix de les tenebres. Exactament amb el mateix equipatge ofert per Conrad en la seva novel·la: el dubte, la devoció i, per descomptat, l'horror.

[...] Scorsese se les enginya per allunyar d'ell la fàcil temptació del maniqueisme. De fet, són els actors que donen vida als torturadors, no els torturats, els que s'acosten a la perfecció. Tant el consum inquisidor interpretat per Issei Ogata com el tan subtil com despietat intèrpret a qui dóna vida Tadanobu Asano aconsegueixen que els seus personatges adquireixin la consistència gairebé dolorosa de la veritat. I si en la seva brutal violència tinguessin raó? I si l'obstinació de la veritat revelada no valgués mai ni la més fútil de les morts? Hi ha alguna mort fútil? Però, i des de l'òptica dels mateixos martiritzats, té sentit viure la fe sense aportar-ne testimoni? Què significa creure en l'íntima ferida del silenci? En el secret, és admissible viure potser amb la cara convertida en màscara, en simple, vulgar i piadosa, això sí, mentida? I així.

[...] El resultat és una pel·lícula que col·loca l'espectador en una posició tan reveladora com incòmoda. Mai complaent. Scorsese vol en tot moment apropar l'heroi al traïdor. I fer-ho amb una mirada tan compassiva com finalment cruel. Només les màscares encerten a trobar el sentit profund de la més radical de les paradoxes. I així fins a trobar un dels finals més delicats i tristos del cinema recent.

Luís Martínez – Elmundo.es

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: