SOBRE LA PEL·LÍCULA
Les "calculadores" negres de la NASA
Als anys 40, al començament de la Segona Guerra Mundial, la NASA es va saltar les lleis segregacionistes de Jim Crow per contractar dones negres al departament de "calculadores", com ells en deien. Els faltava personal i van haver de fer excepcions. Aquestes ments brillants arribaven d'universitats només per a afroamericans com el Hampton Institute, la Virginia State University i la Wilberforce University.
Treballaven per a l'agència espacial però no amb l'agència espacial. Utilitzaven oficines, menjadors i banys separats per raça (que estaven en pitjors condicions i més allunyats que els dels seus companys blancs) i havien de ser més eficients. No disposaven de res més que un llapis i una llibreta per calcular les equacions que llançarien els primers astronautes i posarien els Estats Units per davant de Rússia en la cursa espacial.
Entre totes elles, van destacar tres dones per la seva constància i el seu brillant talent per a les matemàtiques: Mary Jackson, Dorothy Vaughan i Katherine Johnson. Aquesta última va ser l'única que va aconseguir colar-se a les reunions dels enginyers i va ser de vital importància quan Kennedy es va proposar enviar l'home a la Lluna. Ja abans, Johnson havia resolt l'equació aeronàutica impossible perquè Alan Shepard no sortís cremant en una nau.
Les seves altres dues companyes també es van guanyar un lloc a l'agència espacial que va ser subtilment esborrat dels seus anuaris. Jackson es va enfrontar a un tribunal per tal de cursar els seus estudis d'Enginyeria a la Universitat Hampton (només per a blancs) i va guanyar. Després, quan havia aconseguit el rang més alt per a una dona negra a la NASA, es va dedicar a l'ensenyament. Per la seva banda, Vaughan va aprendre de forma autodidacta a utilitzar el primer ordinador de la NASA i va compartir els seus coneixements amb la resta de "calculadores" negres.
Les dues últimes han rebut aquest homenatge a títol pòstum, però encara queda Katherine Johnson, que als seus 98 anys s'encarrega de refrescar la mala memòria de la humanitat.
Mónica Zas Marcos – eldiario.es
|