CRÍTICA

Jarmusch entrega una pel·lícula perfecta com un palíndrom

‘Paterson’ tracta d'un poeta obsessionat amb les frases simètriques i tocat amb la gran sort que sempre sigui la primera vegada per a ell

Un poeta anomenat Paterson a Paterson (Nova Jersey). Un poeta obsessionat amb la poesia de William Carlos Williams, autor del monumental palimpsest titulat precisament Paterson. Un poeta, a més de cineasta, anomenat Jarmusch perdut en la diminuta immensitat del planeta Jarmusch (situat ara mateix a Canes). I així. Els palíndroms són addictius i es contagien entre ells la malaltia de la simetria; la perfecció potser. Per això, la pel·lícula que avui ha presentat a la Croisette el més veterà i amb els cabells més blancs dels directors independents havia de ser com finalment va ser: perfecta.

Recapitulem. Jim Jarmusch compareixia amb Paterson, protagonitzada per Adam Driver. La pel·lícula narra una setmana en la vida d'un conductor d'autobusos. Es lleva d'hora, esmorza cereals, fa un petó a la seva dona, camina fins a la feina, treballa, passeja el gos i es pren una cervesa al bar. A més, escriu poemes. I ho fa sobre la utilitat i bellesa dels llumins, per exemple. I sobre el molt que estima la seva dona, per exemple. I sobre com seria la vida si fóssim peixos, per exemple. Would you rather be a fish?

I així, d'exemple en exemple, el director completa una pel·lícula obstinada a aixecar un univers en cada frase; entregada a la tasca de reconstruir des de la seva pulsió més íntima el sentit profund de cadascuna de les accions que configuren una vida qualsevol. Tot importa. Des del pas cansat del matí fins a la carícia tènue i inconscient de la pell acabada de despertar. Tota la pel·lícula està construïda amb lleus simetries dedicades no tant a recordar la mecànica de l'anodí com la bellesa de l'únic. Tot passa per primera vegada.

La pel·lícula es pot llegir com un compendi de tota la filmografia del director d'Estraños en el paraíso; sempre pendent del buit que s'obre al final de cada pla. I, d'alguna manera, ho és de forma conscient des del moment precís en què l'elegit com a inspiració i excusa és el poema de William Carlos Williams que, just després de la Guerra Mundial, entre 1946 i 1958 es va obstinar a trobar l'"idioma americà". No tant descriure'l com fundar-lo, crear-lo des de l'instant en què és anomenat. El poema amb aspecte de catedral es va dir Paterson, com la ciutat on vivia, convençut que tot el que succeïa, des de cada esdeveniment històric fins al detall més personal, com les cascades del Passaic de les quals parla, arrossega al seu pas qualsevol resta, incorporant-la al seu curs.

Doncs bé, la pel·lícula es comporta exactament igual. Dividida en capítols, cada acte és un dia de la setmana. Tot es repeteix, tot és igual fins que un poema, o la mateixa pel·lícula esdevinguda poema, ho toca. En aquest instant, la pell de la pantalla s'estarrufa en un calfred tan delicat, tan càlid, tan sorprenent que tot s'estima diferent. És com si els personatges de Jarmusch que s'han passat tant de temps buscant la seva ànima vampiritzada per un temps estrany (el nostre) s'adonessin de cop i volta que el misteri del seu silenci es trobava en la brillant inanitat d'una capsa de llumins. És cinema que, en efecte, ho veu tot per primera vegada. I el crea en el moment just d’anomenar-lo. Com el poema.

En un moment de la pel·lícula, Golshifteh Farahani, l'actriu que interpreta la dona de Paterson, decideix que la parella celebri un èxit rotund en la venda de muffins amb una tarda de cinema. En la foscor de la sala, el protagonista es deté en el rostre il·luminat dels espectadors. Tots contemplen La isla de las almas perdidas, la pel·lícula d'Erle C. Kenton de 1932 en la qual Charles Laughton juga a ser un semidéu entestat a crear criatures estranyes meitat bèsties l'altra meitat humanes. Importa el moment en què les parelles, sense deixar de mirar la pantalla, es donen la mà; es toquen, es reconeixen... I llavors tot cobra sentit. Això és Paterson, un artefacte dissenyat perquè les coses adquireixin el tacte de la realitat, perquè els palíndroms atorguin al món el privilegi de la perfecció. Una perfecta Palma d'Or.