CRÍTICA

Sacrifici

En la majoria de les representacions pictòriques sobre el sacrifici d'Isaac, els artistes trien no mostrar la cara del fill, tapant-li de manera parcial o total la cara mitjançant benes, o simplement ometent la mirada d'Isaac en els instants previs a la mort. No obstant això, serà Caravaggio qui en un dels seus quadres ens faci contemplar el rostre perplex, ple de paüra del fill, sentint el fred acer del ganivet al coll abans que Abraham, pare enfurit, arrossegat per una fe cega, el mati en nom de Déu. Eugène Green articula sobre aquest quadre fosc, barroc i ple de terror una brillant paràbola que posa novament sobre la taula els seus interessos espirituals i la profunda càrrega existencial de les seves obres. Vincent, adolescent protagonista de Le fils de Joseph, viu amb el sentiment de culpa de no conèixer el seu veritable pare. En els ulls perduts del noi, Green veu confiada la naturalesa, gens fàcil, de fer-se càrrec d'una absència dolorosa que pesa i desespera a qui no entén els motius que fan d'una persona renegar de la seva sang. Ho fa aplicant-ho a transversals punts de vista mitjançant la càmera, filmant el relat des d'un pla omniscient sabedor de tots els mals i remeis dels seus personatges.

[...]

El director de La sapienza reobre un interessant debat sobre el procés lent i perillós d'aïllament individual de generacions actuals. Suggereix una França que ha perdut part de la seva identitat veient-se desplaçada sense una creença o una espiritualitat interior que els obligui a ser millors persones, a enfortir-se com a nació.[...] Assenyalada la complexitat filosòfica de tot el seu discurs, a Le fils de Joseph els models estan també empesos o subratllats per una improvisa càrrega cristològica. Josep, el fuster, pare de Jesús, és la figura central de la qual aprehenem el missatge d'amor fraternal, amor pur, un patró únic d’entrega reconeixent pare i fill com una sola cosa. Perquè està clar que l'amor és fonamental, aquí i sempre, en les històries que responen, primer, a un sentit de culpa, i, segon, a l'abraçada final dels sentiments, de l'harmonia trobada en el paisatge. [...]

Emocionant, i segurament amb cert desconcert, la mirada d'Eugène Green busca perplexa la llum de les seves criatures, una mirada gairebé innocent que ens obliga a conèixer els hàbits intel·lectuals del seu cinema. En el fons, podríem dir que els seus fantasmes adopten els designis presents sent aparicions, ombres xineses en llenços buits, evocadors, d'alguna o altra manera, de tots els passats remots de la història universal. Però per perfilar un bon discurs amb distàncies, i d'això calar fons en les ments, el sentit de l'humor i la ironia no poden faltar a Le fils de Joseph, com no ho han fet anteriorment en la filmografia del realitzador gal. «El cinema de tota aquesta època em fa tenir sempre esperances», diu Marie, la mare de Vincent després de sortir del cinema de veure El desierto rojo; fina ironia, o més aviat, paradoxa o contradicció en la relació amb una obra, i amb l'enigma d'Antonioni, fonamentat en l'aïllament i la incomunicació, quan suposa en aquest instant un bell diàleg d'esperança, de vincle, de mans esteses entre persones. [...] L'objectiu llavors d'Eugène Green, i la paràbola religiosa de Le fils de Joseph és el d'un déu demiürg que estima el que les seves imatges mostren al món. La fugida cap a Egipte o cap a on els nostres passos ens portin estan guiats per la mà d'un àngel que potser està al nostre costat i amb prou feines notem la seva presència. L'últim pla és el miracle d'un somriure, el miracle d'una ficció construint una peculiar sagrada família fonent-se amb el seu temps.