CRÍTICA

Dins el panorama de la indústria nacional, potser la basca destaca per la seva estabilitat dins de la manca generalitzada. Un suport institucional estable i un assentat circuit de premis, festivals i convocatòries tant privades com públiques, ha aconseguit una producció regular que frega la vintena anual de títols. Potser han estat Loreak (José María Goenaga i Jon Garaño) i Amama (Asier Altuna, 2015) els títols més destacats recentment.

La comèdia té un paper destacat en aquest ambient. L'èxit durant anys del programa Vaya semanita en un dels canals autonòmics ha donat lloc a un ventall d'actors i tècnics que s’han consolidat també en el cinema. El director Borja Cobeaga i l'actor Gorka Otxoa probablement són els casos més recognoscibles. Aquest últim és el protagonista d’Igelak (‘Ranas’, en espanyol), una faula en to de comèdia musical al voltant de la crisi econòmica i els desnonaments amb una clara intenció de reivindicar, divertir i entretenir.

Al capdavant d'Igelak hi ha l'actor, guionista i dramaturg Patxo Tellería, que compta amb el solvent suport d'Abra Produzioak (Abra Produccions), companyia amb la qual ha desenvolupat els seus dos anteriors títols, La màquina de pintar nubes (2009) i Bypass (2012), ambdues en col·laboració amb el tristament desaparegut Aitor Mazo.

Tot i que les primeres seqüències d’Igelak fan presagiar un relat en ús denunciant la crisi financera a la manera vista en títols recents, aviat altres factors fan desaparèixer aquesta por al camí fressat. Un d'ells és l'enginyós ús de la música durant tot el film, convertint-lo en una original comèdia musical.

Igelak està repuntat en tot el seu metratge per cançons el text i la música de les quals s'incorporen de manera diegètica a la narració, dinamitzant-lo. L'artefacte narratiu de Tellería funciona amb gran soltesa i aporta singularitat a la història, aconseguint el to de faula al qual fa al·lusió el seu títol i argument. No es tracta de fer una denúncia basada en fets reals més que coneguts, sinó un fresc, un oli colorit, sobre la naturalesa de la gent que els va patir i la seva capacitat de superació i resposta.

A aquest propòsit s'uneixen també l'encertat vestuari de Saioa Lara i l’aprofitadíssim disseny de producció de Juanma Pagazaurtundua. Encara que si hi ha un treball que encaixa perfectament amb la intenció de Tellería en la seva posada en escena és l'extraordinari muntatge de Raül López, veritable cor de la pel·lícula.

Gorka Otxoa presta la seva naturalitat a l'antiheroi d'Igelak, no sense algun vici arrossegat de la televisió, però sobrat per donar rostre a aquesta granota, que pica com un escorpí si s'ho proposa, en aquesta entretinguda pel·lícula que reivindica la solidaritat sense sentimentalismes.