CRÍTICA

'Sicixia', una pel·lícula pensada amb el cor

Alexandre Nerium, el poeta de la fi del món que adorna amb la seva passió el museu fisterrán, escriu en un vers de Nocturnidade do sal: «Levámolo crepuscle tatuat nes cadernas». Així, naveguem entre la cruesa més radical i els dons més generosos de la natura. Si a més s'amaneix tot això amb una tempestuosa història d'amor, explicada com s'expliquen les coses als ports de mar, tenim Sicixia, la pel·lícula d'Ignacio Vilar sobre la Costa da Morte [...]. Emociona per moments la crua realitat que en forma de ficció vessa per la pantalla. Ni tan sols hi ha indici d'indulgència amb aquest territori enmig de tant lirisme. Vida i cares conegudes per a qui habita aquest Fisterra, els paisatges del qual, però, sonen sorprenents. Són coneguts però es mostren des d'un altre prisma, el del que ha descobert un lloc per inquietar l'ànima. Sicixia és a més la banda sonora de la Costa da Morte. És difícil saber si la definitiva, però sí la nova. Els rius, les onades, les vaques i fins i tot els eòlics semblen simfonia. Un joc enriquidor que obre les principals portes narratives. Comença i acaba el film a l'horta d'algues del fons de la plataforma litoral, una forma de submergir l'espectador en una mena de somni hipnòtic. Endinsar-lo en les intencions de l'autor: mostrar una terra i un mar que apassionen a cop d'enquadrament. Els sargassos van dansant al so de la ventura i de la tragèdia, aquesta frontera en la qual intencionadament vol el director que es navegui des dels seients. La pel·lícula està esquitxada de rostres esculpits a força de moltes travessies. Personatges amb l'aventura de la vida tatuada a les arrugues. Històries de novel·la guardades als calaixos d'uns ports poblats d'herois anònims i gent que es va enfrontar a les més perverses versions de la vida. Les algues es seguen al fons de la mar, per gust d'Antonio Muíños, una altra de les figures que hi apareixen, com també sorgeix l'energia dels cavalls, la mar convertida en batalla o els violins de Bach obrint la via a un amor complicat que cobra força amb la muntanya d'O Pindo i els seus ous gegants de 325 milions d'anys mig ocults entre el misteri de la boira. La llegenda de la Buserana que es recrea de nou. A la Costa da Morte «hai cousas que non es pensan coa cap», diu en un moment la protagonista. Es pensen amb el cor, com Sicixia, una d'aquestes pel·lícules que per moltes vegades que es vegin un sempre hi trobarà alguna cosa nova. És el que tenen les coses envoltades de passió. Una obra que va néixer d'una tempesta. [...]