CRÍTICA

“La mort de Lluís XIV”: iconoclàstia històrica

El cineasta català Albert Serra proposa una joia irrepetible sobre l’ocàs de l’individu més poderós de la França del segle XVII, encarnat per Jean-Pierre Léaud

En una mena de diari de rodatge de La mort de Lluís XIV que Vicenç Altaió va publicar en un suplement cultural català, el poeta i no-actor fetitxe d'Albert Serra manifestava la manca de caos, anarquia i espontaneïtat que han determinat les filmacions de les seves pel·lícules anteriors. El seu cinema, creat des de les entranyes, les preses del qual estan subordinades al joc entre el capritxós atzar i l'estat etílic d'un repartiment no professional, és ben diferent del que trobem a La mort de Lluís XIV, on comparteixen escena actors que no actuen i no -actors que actuen. El sisè llargmetratge del director espanyol, presentat en projecció especial en el 69è Festival de Canes, és una joia irrepetible en la seva filmografia: una peça de col·leccionista que sorteja tota analogia amb els seus treballs precedents perquè, després de passar pel laboratori de la sala de muntatge, Serra ha trobat l'harmonia entre el refinament prudent de Capricci Films i l'esperit ferotge i ingovernable d’Andergraun Films.

A La mort de Lluís XIV el desvergonyiment, la rebel·lia i el cinisme sobresurten com en la resta de la seva obra, però, aquí, la seva presència és més conceptual que metodològica. La nova proposta de l'autor d'Història de la meva mort resulta tan despietada com sembla: Serra ens obliga a assistir a l'ocàs del cos de l'individu més poderós de la França del segle XVII, tancant-nos en l'estança del malalt durant tot el metratge. El film exhibeix la mort de Lluís XIV com a espectacle voyeur per als membres de la cort, els quals es limiten a observar, petrificats, fent de la tragèdia un macabre divertiment. El monarca absolutista o màxim representant del poder i l'opulència terrenal -encarnat per un estel·lar Jean-Pierre Léaud- combat aquella batalla que cap mortal ha vençut: la mort.

Després de desmitificar El Quixot a Honor de cavalleria, la Bíblia a El cant dels ocells i l'esperit il·lustrat del Segle de les Llums amb Giacomo Casanova a Història de la meva mort, la seva nova víctima ha estat una altra figura venerada, disposada a perdre la seva aura davant de la càmera. Serra construeix el retrat iconoclasta d'aquest rei entre reis a partir del tom de les memòries de Saint Simon que detalla la mort del Rei Sol -patètica i fàcilment evitable- a causa d'una negligència mèdica. Ja que, segons narra el biògraf, després de ser diagnosticat de gangrena a la seva cama, el doctor Fagon (Patrick d'Assumçao) no va voler amputar-li el membre.

El cineasta especialista en acostar-nos horitzons inabastables amb els seus memorables plans oberts, que va resoldre el rodatge d'interiors d'Història de la meva mort amb mestria, situa el rèquiem de Lluís XIV en un únic espai tancat. Serra transforma l'habitació que mai abandonarà el monarca en un quadre de Rembrandt de dues hores, on domina el clarobscur i una claustrofòbia visual -o més aviat, física-, poc explorada en el seu cinema, a excepció de les asfixiants escenes del seu projecte audiovisual La singularitat en què la càmera mimetitzava la fosca maldat dels personatges a filmar amb la mirada vampírica d'aquests.