CRÍTICA

‘Little men’: homenets que emocionen

Cinema nord-americà no significa el mateix que cinema de Hollywood. I cinema de Hollywood no vol dir necessàriament cinema nord-americà. Algunes pel·lícules de Hollywood no tenen pertinença ni pertinència amb el nord-americà, són relats globals sense ancoratge cultural nacional. I hi ha pel·lícules nord-americanes que són independents de qualsevol tic o qualsevol tret -sigui bo o dolent- de Hollywood, i que expliquen històries arrelades al seu territori, que poden mapar-lo amb proximitat.

Amb l'estrena comercial de Little Men som davant del primer llançament comercial d'una pel·lícula del cineasta independent, i fora de Hollywood, Ira Sachs. I Little Men -el títol local és l'únic error conceptual en aquest esdeveniment- és una de les millors pel·lícules d'aquest 2016, que ja va recórrer festivals com Sundance, Berlín i Bafici. Dir un dels més grans films de 2016 potser és impropi: Little Men és una pel·lícula d'una modèstia difícil de trobar, d'una escala humana refulgent.

És la història de dos adolescents novaiorquesos -Jake i Tony-, de la seva amistat, de les seves famílies, de les relacions entre pares i fills, de l'educació i dels canvis, del seu lloc i les seves vides. I, sobretot, és una pel·lícula sense herois i sense dolents. Amb adults i adolescents que s'equivoquen, que reaccionen de formes errònies o encertades, i que, com es diu en la pel·lícula, tracten d'adaptar-se a les novetats, a les bones i a les males notícies.

Aquelles frases que diuen els personatges i que poden usar-se com a clau general de lectura mai són un manual d'instruccions o una sentència prescriptiva. Aquesta és una pel·lícula oberta, que ens permet canviar les possibles identificacions, que té la capacitat per crear personatges de gran riquesa amb pocs traços, i que ens deixa conèixer-los i relacionar-nos amb ells i les seves circumstàncies de formes diverses, segons les nostres pròpies històries de vida. Que Little Men ens convidi amb delicadesa i ens permeti recorreguts emocionals diversos no vol dir que sigui un relat lax o esfilagarsat, més aviat al contrari. Sempre som davant d’algun dilema, davant d’alguna decisió, davant d’accions i reaccions.

Que una pel·lícula així de fluïda i fins i tot tensa jugui amb tantes emocions, que pinti aquests petits homes que són els adolescents i que alhora ens parli de la petitesa i de la grandesa dels homes, que res d'això ho declami de forma literal sinó que ho suggereixi i ho integri amb inapel·lable cohesió, que suri gràcil sobre aquests personatges (i sobre aquests grans actors i actrius) i que ens deixi la sensació plena -feliç, per què donar-hi més voltes- que encara poden explicar-se aquestes històries, són totes proves que el cinema resisteix, i també que ens pot transformar en només 85 minuts.