CRÍTICA

Denúncia Stone

'Snowden' d’Oliver Stone fa molta por

El cinema d'Oliver Stone sempre ha mostrat preocupació per l'estat de les coses, per temàtiques centrades en les convulsions que pateix el món (guerres, crisi, narcotràfic). I el seu estil per explicar-ho pretén l'eloqüència i la intensitat. De vegades el resultat ha estat notable i d’altres irritant, sobretot quan adopta un to messiànic i pesat per certificar el bé i el mal en termes absoluts. Però tens clar que és un director de cinema, que domina els mecanismes narratius, que sap entretenir l'espectador.

Snowden posseeix un metratge llarg que no et fa defallir. Jo, almenys, segueixo amb interès la història d'aquest home jove, de dretes, amb sentit de la justícia, capaç de suportar exili, acorralament, fallida del que més apreciava en la seva vida quotidiana, amb saviesa precoç sobre el món d'Internet, que decideix fer públic un descobriment terrorífic. I és que la intimitat de tots els individus de l'univers la pot conèixer un organisme estatal que presumptament vetlla per la seguretat del seu país.

El que és terrible d'aquesta història és que sigui possible i real, i el que és esperançador, que hagi pogut sortir a la llum pel coratge, el respecte a la llibertat i la determinació de Snowden i de les persones que van recollir la seva denúncia. I el bé està ben explicat; agraït, m'assabento amb claredat de la monstruositat que m'estan revelant. I hi ha molt pocs innocents en aquesta moguda. I surt mal parat, justificant l'injustificable, fins i tot un polític tan insòlit i modèlic com Obama. I celebro no tenir Internet ni totes aquestes coses tan imprescindibles i revolucionàries. Però quan parli per telèfon o arribi a casa meva intentaré escorcollar per veure si m'han col·locat un micròfon o una càmera per controlar les ximpleries privades que faig i dic. I no és paranoia. I no em serveix de consol que tota la gent del barri també està espiada. Snowden fa molta por.